A taula amb els meus alumnes

Encara recordo com si hagués estat aquesta mateixa tarda, el dia que vaig fer la primera tutoria amb una família. Tot i que havia preparat el que volia dir i coneixia a aquelles persones estava molt nerviós. Em rondaven el cap preguntes com: és útil la informació que donaré? Estaran d’acord en com veig les coses? Realment els puc ajudar en alguna cosa? I idees de l’estil: Però si en saben més que jo d’educar, si han educat altres fills amb èxit abans d’aquest, si podrien ser els meus pares aquests dos…

i encara més forta va ser la impressió quan, després d’unes frases de salutació inicials, van treure una llibreta i van començar a assentir i apuntar, amb tota serietat, les coses que els deia sobre el seu fill.

Passats uns anys i després d’haver fet més de mil entrevistes amb famílies, em fa gràcia pensar en la cara que devia posar aquell dia, però haig de reconèixer que el respecte inicial no ha passat del tot. Sóc conscient de treballar diàriament amb allò que les persones tenen de més valuós: els seus fills. La responsabilitat sempre fa una mica de respecte, com el fet que un matrimoni, quan confia en l’escola i el mestre, obre les portes de casa seva i comparteix una part de la intimitat familiar a cada entrevista. Aquesta realitat obliga sempre a tenir molta cura en la manera de dir les coses i, encara que siguin aspectes a millorar, cal fer-los sentir amb el nostre tracte amable que tots juguem al mateix equip.

Avui puc dir que comprenc amb profunditat allò que en començar a treballar a Viaró em semblava només una frase rodona estampada en el seu lema: “Els pares per davant dels professors i els professors per davant dels alumnes”; i es que no és fàcil adonar-se que la tasca de formació més extensa no sempre és la més important.

Per educar un nen cal tenir un pla, paciència i força temps, i és al que dedico la major part de les hores i els dies de feina. Per ajudar a uns pares en l’educació dels fills sovint n’hi ha prou amb una reflexió, un comentari a temps o un consell oportú per fer-los descobrir tot un nou panorama, una manera de fer, la importància d’un detall… i aquestes aportacions que fas a una família es traslladen de forma immediata i permanent als seus fills. D’una forma semblant podríem parlar dels professors: cada petita millora personal ho és també per als seus alumnes. D’aquí que l’esforç per millorar dels mestres i les famílies sigui una de les claus de l’èxit educatiu.

Cal considerar que, per bé o per mal, la influència d’un professor és sempre limitada en l’espai i en el temps. Qualsevol que vulgui una educació autèntica i permanent procurarà fer-la en col·laboració amb les famílies, conscient de que són l’únic element permanent de l’educació, doncs els mestres, tard o d’hora, passem. Encara més, la cooperació de les famílies esdevé absolutament necessària quan considerem que són els pares, i ningú més, qui té el dret i la obligació d’educar als seus fills de la manera que creguin més convenient. Al meu parer la tasca del mestre no és altra cosa que un acompanyament, un servei de consultoria professional amb algunes funcions executives delegades pels pares.

El dia que em vaig enfrontar a aquella primera entrevista amb una família no ho vaig fer sol. Tenia a ma un pla ben concret que marcava els objectius que havia de transmetre, l’experiència de molts anys escrita en una praxi i el consell de les persones que m’envoltaven. Un mentor amb experiència m’ajudava a preparar les primeres converses i en parlàvem després. Avui em dedico personalment a fer aquest servei a altres companys mestres que comencen. Els transmeto la nostra praxi i l’experiència de tants professors i famílies que he tractat en aquests anys. I es que, així com entendre bé que les famílies eren per Viaró el client principal em va portar temps; vaig poder experimentar des del primer dia que la formació dels professors anava per davant de la dels alumnes.

Una educació centrada en les famílies no és sempre un camí planer. Les entrevistes amb els pares, com qualsevol actuació docent, cal preparar-les per tal que s’adaptin a la realitat concreta de cada persona. A més acostumem a tenir-les al final de la jornada, quan ja estem cansats, i de vegades hem d’exprimir les hores entre classes per atendre a un matrimoni que no pot venir en un altre moment. De tant en tant ens toca dir coses difícils, incidir en aspectes a millorar o rebre alguna queixa sobre la nostra feina o la d’un company. Altres vegades podem tenir la sensació que no “connectem” amb una família, que no ens entenem o no hi estem d’acord.

També ens podria pesar, si no les comprenem correctament, la sensació de que a les tutories anem a retre comptes del nostre treball. Tot això forma part de la nostra tasca però no és el més habitual i, un cop més, l’experiència ens ensenya que si mantenim un tracte cordial i sabem transmetre que ens estimem el seu fill i procurem activament el seu bé, quasi totes les dificultats es poden superar. Fins i tot en aquells casos excepcionals de falta d’entesa, només el fet que uns pares i un mestre hagin dedicat temps a pensar en un alumne i a compartir aquesta informació, suposa una gran oportunitat per a la seva millora.

Des del punt de vista d’un mestre es podria pensar que els pares, amb qui no tenim tracte diari, són persones desconegudes, que cal molt de temps per fer amistat i tenir  confiança. La realitat és ben diferent, nosaltres no som desconeguts per a les famílies. L’experiència de treballar amb els alumnes més joves em fa ser conscient que cada nit sopo amb ells i amb els seus pares, que sóc un més a taula quan ells expliquen fil per randa tot el que els he dit i he fet durant el dia. Els pares saben molt més de mi del que jo pugui pensar; i jo, si he treballat bé les entrevistes amb els alumnes, també els conec força bé.

Acostuma a passar però que els alumnes a mesura que creixen expliquen menys coses de l’escola a casa, però el fet que pares i professors s’enfrontin junts a les complexitats de l’adolescència també els uneix fàcilment. Per tant diria que a qualsevol edat és possible establir una forta connexió entre l’escola, les famílies i els mestres que generi el clima de seguretat i confiança necessari per a l’educació.

És clar que una educació basada en la col·laboració amb famílies suposa un repte per als qui ens hi dediquem. Però no sé si trobaríem una altra feina on es pogués mesurar l’eficàcia no només pel grau de satisfacció dels clients si no també per la quantitat d’amistats que fas per a tota la vida.