Educació de l’afectivitat

Què és l’educació de l’afectivitat? Quatre idees bàsiques

Sobre educació de l’afectivitat s’ha parlat molt, encara que en l’actualitat sigui indiscutiblement un dels temes estrella. Intentarem donar idees que moguin a pensar.

Dit de manera genèrica, tota educació busca que el subjecte maduri: que arribi a la plenitud del que pot ser. En aquest terreny de l’afectivitat, podem donar quatre pistes.

1. En primer lloc, la maduresa emocional o afectiva consisteix a saber distingir i nomenar quines emocions experimenta la persona, cosa que exigeix ajuda, intel·ligència, vocabulari i una certa experiència.

2. En segon lloc, és madur qui sap què causa aquestes emocions o afectes en cada cas, la qual cosa exigeix bastant d’introspecció i de sinceritat.

3. En tercer lloc, i en això ens centrarem més en aquest breu article, la persona emocionalment madura ha d’aprendre a actuar amb una certa objectivitat —i una certa visió sobrenatural, de fe, en cas concret que un sigui cristià o practiqui alguna religió— enmig de les seves emocions subjectives.

4. Perquè l’educació de l’afectivitat sigui correcta i sana importa molt que s’integri als altres. Ningú no és un bolet en el desert: som socials, i no solament emocionals. Els altres m’ajuden a construir-me o destruir-me. A més, de nou, Déu pot tenir un paper important en aquest aspecte.

L’educació afectiva, per tant, pot posar el seu focus en un mateix o en la relació amb els altres. Vegem per separat aquests dos aspectes, encara que en el fons sapiguem que no poden dividir-se del tot.

Un objectiu personal de l’educació de l’afectivitat: viure en veritat entre tant postureig.

Dit sense embuts, una part bàsica i fonamental de la intel·ligència emocional que s’aconsegueix amb l’educació de l’afectivitat es pot formular en quatre paraules: sigues el teu autèntic jo.

Els adults tenim l’obligació moral de donar esperances reals als nostres joves. Esperances: tendir fortament a aconseguir el bé. I reals: no bonisme, com se sol dir ara. En poques paraules: el món és bo, viure bé és el que més satisfà la persona, i val la pena esforçar-se per a fer el que és correcte. Sobre cadascuna d’aquestes frases es podria escriure —s’han escrit— un llibre. En una frase: fes el bé, que val la pena.

Un objectiu social de la intel·ligència emocional: respondre objectivament a la realitat de manera alhora racional i emocional

Ara que està de moda la intel·ligència artificial, diguem-ho de manera clara: el que té de bo ser humans és que no som robots. Ens distingeixen algunes coses importants en la intel·ligència, que actua de manera instantània i no seqüencial. A més, tenim afectes, passions i emocions. I moltes dificultats a l’hora d’expressar-les. Aquí entra la segona part de l’educació de l’afectivitat.

Què significa respondre objectivament a la realitat de manera alhora racional i emocional?

Significa reconèixer que no som només calculadores que donen dades. Som persones a les quals la realitat afecta de manera no totalment racional. Un exemple molt simple serà suficient. Puc menjar-me una poma i així m’alimento. Puc entendre-la i així creixo intel·lectualment. I puc recordar la meva infància quan la veig, i així m’emociono. En realitat, les tres coses solen anar unides.

Dues persones queden en un lloc i una es retarda. En general, això pot generar impaciència i un cert malestar en les dues persones. Imaginem possibles retrobaments.

Podria passar que qui arriba tard demanés perdó i no expliqués el perquè del seu retard. O que expliqués el perquè, però no es disculpés. O, finalment, que exposés totes dues coses. Demanar perdó és una resposta emocional davant la realitat; donar el perquè de la tardança, una resposta racional. Una persona madura en els seus afectes farà servir una barreja de les dues coses: “perdona, he trobat un embús”.

A més, ho farà de manera objectiva: no plorarà com un boig o li abraçarà fins a l’avorriment, com tampoc li mostrarà fotos que, en efecte, hi havia un embús. Davant un fet menor, la resposta menor és l’equilibrada. I aquest equilibri, sens dubte, el dona la realitat.

El “no passa res”, aquell petit engany

Podem afegir, en el mateix ordre de coses, aquest aclariment: no hauria d’usar-se l’expressió “no passa res”, perquè no és veritat. Sempre passa alguna cosa. Pot passar molt o poc. Però sempre és alguna cosa. Les coses ens afecten. La persona sanament afectiva sap posar en el seu lloc aquest “alguna cosa”.

La intel·ligència emocional porta a saber mostrar l’empipament amb mesura, i a perdonar amb igual equilibri. No val la pena callar les coses que a un li corquen. I el mateix en positiu: convé aprendre a agrair un servei, o un bon moment. N’hi ha prou amb un somriure, però també ajuda escoltar un “gràcies, ha estat genial”.

Signes d’haver assolit una bona educació de l’afectivitat

A. Viure en la realitat, no en la fantasia

B. No viure per a l’immediatesa, sinó amb normes a llarg termini

C. Sentit de responsabilitat, capacitat de decisió, consciència moral desenvolupada

D. Capacitat d’independència, no reactiva a l’ambient, sinó nodrida d’interioritat.

E. capacitat d’estimar a altres persones amb sacrifici i generositat

F. Mesura i control de les reaccions agressives d’autoafirmació

G. Saber dependre de qui és més expert i capaç, saber rebre afecte dels altres, saber col·laborar amb els altres

H. Contra impulsos i temptacions inacceptables, saber lluitar amb mitjans normals: domini, renúncia, sublimació, amor als valors positius…, sense reaccions dramàtiques.

I. Bona adaptació sexual; bona adaptació als problemes professionals.

En el conjunt d’aquest elenc de criteris pràctics per a discernir la maduresa emotiva, prevalen els que serveixen per a desemmascarar tota resta d’egocentrisme, que és la tara psicològica de qualsevol deficiència respecte a tal maduresa.

Fonts d’educació de l’afectivitat

El que més educa és l’ambient, però això és molt difícil de definir. Baixarem a la terra això en tres camps.

Primer: gaudir de l’art. L’art té molt d’afectiu, encara que no tot: hi ha intel·ligència i tècnica. Les grans novel·les ajuden a conèixer com els grans personatges reaccionen davant la grandesa i la petitesa: poden ser models útils. El mateix cal dir de les pel·lícules i de la mateixa música, que, segons Plató, tenia la màxima importància a la ciutat. No convé donar per descomptat que tot el que forma pot alhora deformar o formar malament. Un mal llibre dona mal exemple, sens dubte. I, malgrat tot, després puc aprofitar-ho per a educar, fent notar en què s’equivoca aquest personatge en la seva actuació. És qüestió d’aprofitar-ho tot per a educar.

El segon camp d’educació de l’afectivitat va més enllà de gaudir de l’art. Es tracta de la creació artística. Allò que ja és conegut: interpretar, tocar un instrument, cantar, dibuixar, esculpir. Sense anar més lluny, és molt notable com els músics posen gran esforç per donar pautes d’interpretació: “allegro moderato” és una ordre molt equilibrada: toca amb alegria moderada. Quin bé ens vindria això en una societat que sembla obviar el que va més enllà de la rialla sorollosa!

Per a finalitzar, un tercer camp fonamental en l’educació de l’afectivitat és la família. De fet, és segurament el més important i gairebé imprescindible per a bé o malament. A casa meva soc jo perquè m’he fabricat. A casa meva em permeto parlar a la cara. A casa meva tinc models. Destacaria el paper dels avis, aquests mestres d’humanitat.

La recepta més vella

Darrere d’un truc de màgia hi ha moltes vegades més treball del que sembla. De la mateixa manera, darrere de la saviesa popular solen amagar-se moltes vides i reflexió. I per això és un gran regal la tradició.

Una recepta simple per a aprendre si un ha aconseguit una plena educació de l’afectivitat és reconèixer si un agraeix les coses, si és capaç de disculpar-se i perdonar, i si sap demanar. El vellíssim “gràcies, perdó, permís”. El que tenen en comú són dues coses com a mínim: són reaccions afectives, i mostren i suposen la gratuïtat de les relacions: reconec que alguna cosa és gratis, et demano que perdonis, i demano que em donis alguna cosa.

En resum: escriure un article qualsevol és difícil. Molt més, sens dubte, viure de manera afectiva sana. I més encara educar en aquest sentit. Però portem segles fent-ho bé. I no hi ha motius per a pensar que ara ho farem pitjor.