Bé, ja estan gairebé tots asseguts i han obert els seus llibres. És l’hora de la biblioteca d’aula. Els de sempre, des del primer minut, totalment embardissats en la lectura i els de sempre, també, ronses per a començar. Lucas es frega els ulls com a preparació. Em mira amb resignació, aixeca les celles, esbufega i sembla dir-me “a veure si m’arriben les ganes”. Decanto el cap i somric.
En la zona de les prestatgeries, Nacho i Matías xiuxiuegen alguna cosa mentre fitxen el llibre que ha portat el Pablo. Un posa l’etiqueta en el llom, l’altre escriu les dades a la fitxa i la col·loca a la carpeta. Gairebé cada dia arriba algun llibre nou. Són els bibliotecaris de 6è C. Estan orgullosos del seu encàrrec.
El Gabriel passeja indecís pels prestatges de la biblioteca d’aula. Té més de 100 llibres per triar. Estan exposats i pot veure les portades de tots com si fos un collage. Mira un i el deixa. Després un altre. Finalment, llambrega un parell més de l’expositor de la dreta i es decideix per un altre de la saga dels Gats Guerrers. Sabia jo que acabaria allà. Quan troben un bon filó, no paren fins a esgotar-lo. Ve al meu escriptori perquè prengui nota de la seva nova adquisició i mou el llibre com un ventall perquè el seu amic el vegi, però l’Álvaro està immers en una batalla gatuna de la mateixa sèrie i ni s’assabenta.
–A veure Gabi, què em portes? un altre dels Gats Guerrers? –li dic en veu baixa.
–Sí. És que són molt bons. Quan l’Álvaro acabi el seu i jo aquest, ens els canviem.
–D’acord. Te l’apunto.
Teclejo el títol a la seva casella i comprovo l’anterior.
–M’has donat la fitxa d’aquest últim?
–Sí, ahir. No se’n recorda?
–Doncs no. Justament ahir vam comptar els llibres que havíeu llegit entre tots en els vuit mesos que portem de curs. Quants eren?
–Quatre-cents vuitanta –diu l’altre Lucas, sempre amb l’antena posada, prop de la meva taula.
–Això, gairebé cinc-cents. Per això no me’n recordava. Lucas, tu continua llegint, que ara no estic amb tu –li dic al Lucas, que ja s’havia ficat de ple en la nostra conversa–. Ah, sí, ho tenia apuntat, perdona! Ahir vaig posar “FITXA” i la data. Caram! Aquest és el teu llibre 35! No està pas malament, oi?”
–Bé, sí. És que a casa meva llegeixo molt també.
–Correcte, així m’agrada. A part de llegir cal fer més coses a casa, no ho oblidis.
–Sí, sí. Ja m’ho diu la meva mare.
El Pla de Lectura de Centre
En Gabi té el motor lector intern activat. Està enganxat a la lectura, el mateix que molts altres alumnes. Estan llegint i estan volent llegir molt. Una part d’aquest resultat és gràcies al plantejament de la Biblioteca d’Aula per al mòdul diari de lectura, el temps de lectura a casa i, finalment, al propi ensenyament de qualsevol assignatura enfocada sempre com a estratègies lectores per a aprendre. Aquests són objectius clàssics del PLEC (Pla de Lectura del Centre): ensenyar a llegir, llegir per a aprendre i el gust per la lectura.
–Què significa “crepitar”? – En Joan em posa el llibre a un pam de la cara i assenyala amb l’índex aquesta paraula.
–“Crepitar” és un tipus de so; crec que és el que fa la llenya quan crema, però té, mira-ho en el diccionari i així estarem segurs.
–Gràcies –diu tot prenent el diccionari.
Novetats a la Biblioteca d’Aula
Recentment, hem introduït algunes novetats a la Biblioteca de l’aula que estan funcionant molt bé aquest curs.
La primera novetat ha estat col·locar els llibres en uns expositors perquè es vegin bé totes les portades. Els alumnes estan encantats. Quan passen davant de la biblioteca, es paren per a mirar els llibres, els assenyalen, els agafen i comenten coses com “l’he llegit, a tu també t’agradarà”. La nostra biblioteca d’aula és un imant visual, el primer que es veu en entrar en classe.
–És cert, “crepitar” és més o menys el que ha dit vostè del so i el foc – em diu el Joan, deixant el diccionari sobre el meu escriptori.
La segona novetat a la Biblioteca d’Aula és la forma de fitxatge i préstec de llibres, els propis de l’aula i els que, de manera voluntària, porten de les seves cases i que tornaran a final de curs o deixaran en el col·legi. Entre tots han portat una bona quantitat i els tracten molt bé. Un parell d’alumnes gestionen les fitxes i els préstecs.
La tercera novetat –potser la que més ha influït en l’èxit de l’experiència – és un sistema ràpid, senzill i funcional de control de tot el que llegeixen. Tan senzill com un document Word amb el nom dels alumnes i, sota el nom, numerats automàticament, els llibres llegits amb les dates d’inici i final, i la paraula “fitxa” quan l’han emplenat i el professor l’ha validat.
També és bo incloure alguna observació o incidència –positiva o negativa– perquè tinguin la percepció que el professor coneix la situació lectora de cada alumne. També per a tenir dades i comentar-les a les tutories personals i amb els pares. “L’ull de l’amo engreixa el cavall”, i l’ull del tutor engreixa la suma de llibres llegits.
Els alumnes sempre tenen un llibre de lectura, que anomenem “el llibre amic”, perquè sempre va amb ells, a casa o a l’escola. El pla de lectura es fa amb aquest llibre fins que l’acaba o el canvia, sempre amb el coneixement del tutor. Aquest pla suposa una hora diària de lectura, meitat al col·legi i meitat a casa. El temps de lectura a casa augmenta progressivament: quinze minuts el primer mes, vint el segon i mitja hora a partir de novembre.
La mitja hora de casa forma part dels deures i, per tant, la resta de tasques –estudi i/o exercicis de “paper i llapis” – ha de durar-los, com a màxim, mitja hora o tres quarts més. Un bon percentatge d’alumnes assumeix de seguida aquest sistema i està encantat de llegir mitja hora a casa. Una altra part –com passa sempre – pensa que el sistema és fabulós perquè tenen pocs deures (“d’escriure”, com diuen ells) i ningú no pot controlar la seva lectura. No dura gaire aquesta “alegria”. Ràpidament, descobreixen que el tutor realment sí que sap si llegeixen o no llegeixen, perquè veuen com porta el control de la biblioteca d’aula i li dedica temps.
Un temps diari dedicat a la lectura
Podem dur a terme aquesta observació durant el mòdul de lectura diari previst en el col·legi. Es tracta d’una conversa personal de pocs minuts amb cada alumne, uns quants alumnes cada dia. Si aconseguim que sigui àgil, en una setmana es pot parlar pràcticament amb tots els alumnes. Amb algun pot ser útil fer-ho més sovint, depenent de la seva actitud i les seves necessitats.
Mentre llegeixen, el professor crida a un alumne i li pregunta pel llibre, per quina pàgina va (l’apunta amb la data, encara que no sempre), si li agrada, quin argument té el llibre, què explica en aquestes pàgines que està llegint en l’actualitat; quins personatges apareixen, com són, si entén el vocabulari. De vegades, el professor pot prendre el llibre, mirar-lo, llegir alguna cosa, preguntar a l’alumne quin lloc és aquest que surt en aquesta pàgina, etc. També, depenent de l’alumne, convindrà demanar-li que llegeixi un tros en veu alta per a comprovar que el text no li resulta massa complicat.
El to d’aquesta conversa és grat i amistós. L’alumne se sent valorat i animat a continuar. De vegades se li proposa un petit objectiu lector a curt termini. Aquest control és un impuls per a tots, especialment per als més reticents. Gràcies al recurs de la Biblioteca d’Aula, arriba un moment en el qual el tutor sap, de veritat, si l’alumne està llegint o no i l’alumne ho nota, de manera que acaba llegint el temps previst, s’habitua a fer-ho i,
a poc a poc, arriba al gust per la lectura, que és l’objectiu de tot aquest esforç.
També és un moment adequat per a recomanar personalment lectures a cada alumne i obrir horitzons de nous tipus de llibres: de més nivell, amb altres temàtiques, per a sortir o entrar de la ficció o per a llegir en una altra llengua.
Cap al final de curs, un dels lectors més reticents comentava: “Ara ja sé quin tipus de llibres m’agraden, els que tracten d’històries reals de les persones”. Em va agradar sentir aquest comentari, perquè sempre he cregut que qualsevol persona és un lector empedreït sempre que trobi el seu llibre. Part de la nostra missió educadora és ajudar a cada alumne trobar el seu llibre. L’esforç dedicat a organitzar i posar en marxa la Biblioteca d’Aula sempre val la pena.
Amb els anys, quan em pregunten a què em dedico, dic que soc professor de primària. Si em pregunten més, dic que, en el fons,
ensenyo a llegir, a llegir per a aprendre i a fomentar el gust per la lectura. Si encara insisteixen, els dic que la meva il·lusió més gran és la d’ensenyar a pensar per a aprendre autònomament, perquè no em necessitin. La lectura és potser el millor instrument per al pensament i l’aprenentatge. Compensa aprendre a gestionar-la a l’escola i a casa.
