Més i millor

Tarda de 1997. Els pares arribaren a casa tornant d’una entrevista amb el professor. Entre germans, pilotes i crits, el pare s’apropà i em digué una cosa que mai oblidaré: “Avui anem a sopar tu i jo sols”. Va deixar de costat tantes coses per regalar-me 30 minuts i una hamburguesa que em van aportar la confiança, seguretat  i exclusivitat que en aquell moment necessitava. Va ser per mi un punt d’inflexió.

Novembre de 2012. Em vaig reunir amb uns pares per veure què podíem fer per millorar l’adquisició de la lectura del seu fill, ja que el procés estava bastant estancat. Vàrem establir un pla conjunt: Transmetre el gust per la lectura, valorar els petits progressos i no atabalar. Cap complicació!  A base d’anar aplaudint conjuntament els petits progressos als pocs mesos l’alumne ja havia assolit l’adquisició de la lectura. Res de màgia: posar en comú, unificar criteris i anar a una.

Desembre de 2016. Tenim la primera entrevista amb la professora del nostre primer fill. Té un any mal comptat. Després de valorar la seva adaptació a l’escola i la seva evolució, ens va preguntar si el nostre fill ja tenia algun encàrrec a casa. «Fillet, meu! Un nen d’un any amb encàrrecs?» vaig pensar. Ens va proposar un: llençar el bolquer a les escombraries. «Ho provarem» vàrem dir il·lusionats però poc convençuts. Des del primer dia que no en perdona cap!

Ho vaig viure com alumne, ho visc com a professor i ara ho visc com a pare: família i escola ens necessitem, ja que junts fem més i ho fem millor.