SANT JOSEPMARIA I VIARÓ

En aquest article explorarem la relació entre San Josemaría i Viaró i les línies mestres que, amb la intuïció d’un cor gran, va indicar per als col·legis en els quals l’Opus Dei prestés la seva atenció espiritual.

Els qui van entrar per primera vegada a Viaró el 5 d’octubre de 1963 potser no eren conscients que es convertien —juntament amb el petit grup de directius, professors i personal no docent— en protagonistes principals de la història de Viaró. Es tractava d’un repte especial: començar l’activitat docent en un col·legi nou, diferent i allunyat dels principals nuclis urbans.

Aquest petit grup de professionals de l’educació esperaven amb impaciència i nerviosisme l’arribada dels primers cent cinquanta alumnes. Tenien confiança en els ensenyaments de sant Josepmaria —que coneixien bé—, i estaven convençuts que, si els sabien posar en pràctica, Viaró donaria que parlar. Eren conscients que depenien moltes coses grans de la labor educativa que anaven a començar. Si posaven correctament els fonaments aviat veurien créixer un arbre frondós quallat de bons fruits.

Però, quina va ser la prehistòria de Viaró? La trobem a Sant Josepmaría que, amb la intuïció de qui té un cor gran, va traçar les línies mestres del que haurien de ser els centres educatius en els quals l’Opus Dei prestés la seva atenció espiritual. El 1951 va conversar amb els promotors d’un col·legi a Bilbao, Gaztelueta, que seria el primer centre educatiu d’ensenyament mitjà obra corporativa de l’Opus Dei.

Els va suggerir que triessin un uniforme escolar alegre, diferent de les bates a l’ús llavors; els va comentar que el col·legi hauria de ser una prolongació de la família; serien col·legis oberts a tots, on es respectaria la llibertat personal; finalment, caldria posar els mitjans perquè tota família que desitgés aquest model educatiu per als seus fills pogués acudir sense que la seva situació econòmica ho fes inviable, per la qual cosa caldria preveure un sistema de beques.

I així, amb la il·lusió de posar en pràctica aquests principis, va néixer Viaró. Va néixer petit, però amb magnanimitat i amb uns fonaments sòlids. Unes poques famílies il·lusionades amb aquest projecte educatiu es van trobar amb uns professionals disposats a somiar amb ideals grans. Els alumnes posarien la resta.

Era important començar bé. Així, Viaró deixaria empremta en la vida de moltes persones en el futur. El vaixell havia de seguir el rumb correcte; una lleugera desviació en aquests primers anys portaria en el futur al col·legi lluny del destí desitjat.

Han passat gairebé seixanta anys. Viaró ha crescut i avui és una realitat joiosa. Aquell ametller solitari que presidia una vinya s’ha convertit en un frondós bosc i un jardí en el qual s’intercalen els diferents edificis que acullen a la comunitat educativa de Viaró.

Aquells traços esbossats per Sant Josepmaria s’han anat fent vida a Viaró dia a dia, a cada família, a cada professional que, amb esforç i fidelitat a l’esperit fundacional, ha anat fent realitat aquells somnis que —avui ho podem comprovar— s’han quedat curts.

Sant Josepmaria i viaro. estança el 1972

Sant Josepmaria va fer aportacions valuosíssimes en el camp educatiu. No va ser la seva intenció escriure cap tractat, ni crear una escola pedagògica pròpia de l’Opus Dei. La seva aportació se cenyia a l’esperit que ha d’inspirar l’educació i a la manera de tractar a les persones. Els seus ensenyaments tenen un valor permanent perquè expressen valors que no són propis d’una època, ni d’un lloc i, per tant, manifesten una enorme diversitat segons les persones i les institucions educatives.

Em referiré a alguna d’aquestes aportacions. En primer lloc, el seu amor a la llibertat. Sant Josepmaria sabia que la llibertat ha d’impregnar tota labor educativa per a poder formar persones de criteri. Educar bé consisteix a ajudar la persona a fer bon ús de la seva llibertat. Convèncer en lloc d’imposar; motivar abans que exigir obediència cega.

Aquesta mateixa manera d’actuar s’ha d’aplicar al col·legi; no obligar, però sí facilitar, primerament, amb el bon exemple. En una obra corporativa es procura que pares, professors, personal no docent i alumnes puguin viure la seva vida cristiana. Si ho desitgen poden comptar amb l’ajuda dels sacerdots que treballen en el col·legi perquè poden dirigir-se a ells per a parlar del que els interessi.

A més, la Capellania organitza actes litúrgics —la Missa diària a la qual poden acudir tots els membres de la comunitat educativa que ho desitgin— i altres activitats, com a cursos de recés per a pares o per a alumnes. L’Oratori està permanentment obert per a qui vulgui anar. Tot, en un clima de llibertat, sense el qual no és possible viure una vida cristiana.

Treballar bé. Per a l’alumne, l’estudi és el seu treball. Educar és també ensenyar a treballar bé, acabadament bé, cuidant els detalls petits. A més dels professors, aquí tenen un paper rellevant els professionals no docents: des del treball de la cuina s’educa; des de manteniment, jardineria, secretaria i recepció s’educa. L’exemple del treball fet amb esperit de servei als altres és el millor educador.

El professor no pot limitar-se a transmetre els coneixements de la matèria que imparteix; això és necessari, però no suficient. Exigir en l’ordre, en la puntualitat, vestir correctament, parlar educadament, en la correcció en el tracte amb els companys, en la cura de la presentació dels treballs i en molts altres aspectes que seria interminable enumerar, educa i ajuda a créixer en les virtuts necessàries per al desenvolupament integral de la persona.

Un tercer aspecte en el qual insistia Sant Josepmaria és el creixement en virtuts. Un centre educatiu és un lloc privilegiat per a ensenyar a viure les virtuts humanes. Parlava amb freqüència de la seva estima per la sinceritat. Tornant a la tertúlia de Viaró, responia d’aquesta manera a la pregunta d’un professor sobre quina virtut cal ensenyar primer als nois.

El col·legi ha de ser una escola de virtuts, on s’està a gust i es treballa sense tensions perquè es crea un clima agradable. En definitiva, un lloc on tots —pares, professors, personal no docent i alumnes— ho passen bé. És en aquest context on arrelen més fàcilment les virtuts, perquè cada persona se sent estimada, apreciada. M’agrada pensar, seguint els ensenyaments de Sant Josepmaria, que en un col·legi cada alumne és important.

Entre les virtuts que Sant Josepmaria acostumava a destacar estan, a més de la sinceritat, la lleialtat, la confiança, l’amistat, l’alegria, l’esperit de servei i la preocupació social. Formant persones virtuoses es contribueix de manera eficaç, encara que silenciosa, a crear una societat on imperi el respecte cap a tots els homes.

Una identitat cristiana que no consisteix solament a introduir uns afegits de tipus espiritual o doctrinal: això seria una cosa postissa. Aquesta inspiració cristiana ha de manifestar-se en tota la vida col·legial: en els ensenyaments acadèmics, en la vida diària del centre i en totes les persones que hi treballen. Tot ha de projectar una imatge i una concepció cristiana de l’home i de les realitats que ens envolten.

Una tasca per la qual val la pena donar el millor d’un mateix i en la qual ningú —tampoc el col·legi— els pot substituir. Però en aquest camí poden comptar amb la col·laboració dels professionals de l’educació, perquè els ajudin en tot el que estigui de la seva mà en aquesta missió, que és la més noble que es pot realitzar en aquesta vida. I aquí sempre ens trobaran als professionals que treballem en Viaró.