Una mirada sobre l’assetjament escolar

Abans d’escriure aquest article, alguns dels meus antics professors em van reconèixer que fa 25 anys no s’haguessin alterat ni haguessin obert sospites d’assetjament escolar amb una frase tan simple com: “Profe, no trobo el meu estoig”.

Tanmateix, avui dia sabem que això pot constituir el començament d’un problema de companyonia que, de no ser tallat a temps, pot créixer fins a convertir-se en un problema molt greu. “Profe, a casa tampoc està.” Segur que aquí les nostres pulsacions s’han accelerat. A quants fa anys els haurien renyat també a casa per despistats! Ajudem els nostres fills a trobar “les seves coses” perquè d’això es tracta educar i perquè si no a la llarga perdem tots.

En el segle de la nanotecnologia els docents i els pares també hem d’estar al corrent de connectar qualsevol petit fet aïllat amb un possible cas d’assetjament escolar.

No és fàcil, per això cal caminar un pas per davant i reincidir cada dia en la importància de la companyonia dins del pla de formació. Concretament, a Viaró sistematitzem aquesta educació per a la convivència a través del nostre Projecte de Convivència Preguntes com: “Tracte bé a la meva família i amics?” “Demano les coses si us plau?” han d’aparèixer en la consciència de tots nosaltres i mai donar-les per consolidades. Hauríem d’entendre el món sota una mirada nano-ètica, de fet vivim en el món de les petites decisions i per això ensenyar als nostres alumnes i fills a detenir-se i pensar abans de parlar o actuar és vital.

Així comencen molts casos d’assetjament escolar

Com deia, en el col·legi els problemes d’assetjament escolar comencen en moltes ocasions “innocentment,” disfressats de bromes o jocs que -continuats en el temps- s’encallen fins a generar conflictes quotidians i, per consegüent, apareixen les picabaralles, és a dir, estats d’hostilitat entre alumnes que poden desembocar en assetjament escolar si no es tallen a temps.

És molt comú trobar-nos a nens de 4t de Primària que es recorden de problemes de companyonia en l’etapa d’infantil. Aquests “jocs infantils” poden ser l’ús de sobrenoms que deriven en insults, no deixar jugar perquè m’ha ofès en alguna cosa prèviament, les bromes en les quals s’amaguen el material i els jocs de lluita que solen acabar en baralles de veritat.

Prudència per a investigar abans d’assenyalar a l’assetjador, el testimoni o la víctima

Moltes vegades, com en les pel·lícules de suspens, els papers de víctima, testimoni o assetjador són difícils de distingir i els adults podem arribar a desesperar-nos quan el nostre fill ve a casa dient que no li deixen jugar o que el nen de sempre li ha pegat una altra vegada.

Podem estar tranquils perquè en Primària aquests tràngols habitualment són simples conflictes que solen ser de causa-efecte i no cal preocupar-se perquè són fets que se solucionen in situ. Per això cal treballar en equip amb el col·legi informant dels diferents punts de vista fins a aconseguir tancar el cercle amb èxit.

Si ens veiem en una situació similar és importantíssim no formar-nos una opinió total i molt menys un judici de valor fins a haver parlat amb el professor. Per al professor es tracta d’una labor detectivesca perquè un mateix subjecte pot començar sent testimoni, després assetjador i finalment víctima, d’aquí ve que calgui preocupar-se del que veuen, del que senten, del que diuen i per descomptat del que fan. Normalment, el professor és qui millor ens pugui donar una visió i uns objectius per a treballar dia a dia.

Solucionadors de problemes: conèixer per a prevenir l’assetjament escolar

És la nostra obligació conèixer als nostres alumnes i fills profundament. En algun cas, els nens més moguts o hiperactius són més propensos a trobar-se amb aquesta mena de situacions difícils. Nens amb alt nivell d’impulsivitat que jo cridaria TAV (testimoni, assetjador i víctima), o TVA, perquè per imitació en un context determinat sabem que tots som capaços del pitjor i del millor, per la qual cosa en alguns casos coneixen i han viscut els tres estadis. Em ve a la ment la cita de “L’home a la recerca de sentit” de Viktor Frankl: “L’home és aquest ser capaç d’inventar les cambres de gas d’Auschwitz, però també l’ésser que ha entrat en elles amb pas ferm i mussitant una oració.”

L’exemple que faig servir en una de les xerrades en 5è de Primària és molt més pròxim. Un nen colpeja a un altre sense voler amb la motxilla i li demana perdó tot seguit. Els pregunto: “Què faries si fóssiu el nen colpejat?”. Per cada acció mal feta anem doblegant un paper que representa la persona sense mal emocional ni físic. Al final de la xerrada el paper ha quedat doblegat i per molt que estirem (alguns m’han dit que l’han planxat a casa) les petjades del dolor queden per sempre com a cendres; com en la vida real.

https://youtu.be/jFVqdSdImx4

Conèixer les circumstàncies dels altres per comprendre’ls

La història contínua. El nen de l’exemple no creu que li hagi dit la veritat i li propina un carxot de tornada. A la pregunta “Què faríeu ara si fóssiu el nen de la motxilla?” gairebé tots responen, “retornar-l’hi.” Hauríeu de veure la seva reacció en descobrir que a aquest nen no li han cregut perquè està sent assetjat per més nens de la seva classe i sempre li menteixen! Està fart que li peguin i per això, desesperat, es defensa! Sabent això ningú li retornaria el clatellot. És un cas de com l’assetjament escolar pot anar agreujant-se cap al mateix subjecte deixant seqüeles emocionals de gravetat. Sabem que hem de preparar als nostres fills per a sofrir, per això la gestió d’allò que no em fa sentir bé és important.

Què hem de fer? Abans de pegar… respira, analitza i pensa com pots ajudar a solucionar-ho. Tu no ets ni víctima, ni testimoni ni assetjador; ets solucionador de problemes i per això estàs en Viaró i en aquest món. Al final, tots convenim que parlar amb un professor o adult sempre és el millor i que posar l’altra galta té un sentit de grandesa absolut en molts casos.

La millor vacuna contra l’assetjament escolar: la comunicació

Com vostè ja ha esbrinat, una bona vacuna contra aquests problemes és ensenyar als nostres fills i alumnes a comunicar-se concretament i, sobretot, ensenyar-los a perdre la por de demanar perdó.

Com dèiem abans, el nen que no ha perdonat alguna cosa que va passar en infantil té un problema perquè el seu estat no és equilibrat respecte a un altre i cal ajudar-lo a solucionar-ho, explicant-li les nostres febleses, errors i fortaleses; demanar perdó amb sinceritat és de persones fortes i perdonar ho és encara més.

Aquestes picabaralles i escalades de rivalitat entre alumnes es poden interrompre amb el treball de totes les parts implicades, amb paciència i fomentant rutines que afavoreixin el bon tracte. És necessària l’aparició de la maduresa emocional (donar temps al temps) perquè se solucioni definitivament, sobretot si el cas afecta a nens amb un alt grau de sensibilitat. En aquests casos, Viaró disposa d’un Departament d’Orientació, que pot guiar-nos de manera exacta en la gestió particular de cada problema.

Educació emocional per a ser persones equilibrades

En els últims anys ha ressorgit l’educació emocional perquè és importantíssim donar estratègies als més joves sobre com connectar els nostres estats d’ànim amb les situacions i el context determinat. Així els donem pautes de com ser persones equilibrades, reincidint en la sensibilitat humana com un altre punt en comú entre tots nosaltres, d’aquí ve que l’exemple del paper sigui molt encertat a aquestes edats.

En conclusió, propiciar un ambient adequat amb l’objectiu final del servei als altres és posar els fonaments per a una bona futura relació. Anar un pas per davant sempre, però si alguna vegada apareix un problema, aprofitar-ho alegrement per a educar.

Quim Carreras, qui va orientar els meus primers passos en Viaró, s’entusiasmava en veure aquests minúsculs problemes quotidians per a fer-me veure la seva importància, perquè per a ell eren l’ocasió perfecta per a educar. Així que quan vegem errors dels nostres fills i alumnes, en lloc de desesperar-nos, motivem-nos i aprofitem-los per a reforçar el bé que hi ha en ells, bé siguin víctimes, testimonis o assetjadors.