Encertar amb el Batxillerat

Quan es comença l’apassionant aventura de formar una família ens assalta el dubte de si ens en sortirem; és lògic: ningú no neix ensenyat i a fer de mare o de pare se’n comença a aprendre en el moment que et posen el teu nadó als braços.

Se’n comença a aprendre i no se n’acaba mai de saber del tot: la presa de decisions del dia a dia, les experiències personals i familiars que vivim, l’exemple d’amics i coneguts i també el consell d’experts ens fan com som; ens fan d’una manera que sovint ni tan sols ens havíem imaginat; quantes vegades fem projeccions que la realitat s’encarrega de desmentir?

Segons com llegim el paràgraf anterior un hom pot concloure que no paga la pena fer càlculs, invertir en el futur dels fills perquè el futur és imprevisible; res més lluny de la realitat: cap projecte de vida es pot tibar endavant sense un somni, un objectiu que l’alimenti; no només és bo fer projeccions sinó necessari.

Tornant a la imatge dels pares acabats d’estrenar: qui més qui menys tothom ha tingut sensació de vertigen el primer cop que ha de canviar uns bolquers o “gestionar” un còlic a altes hores de la matinada; o pitjor encara: passejant el teu bebè amb el cotxet et creues amb una colla d’adolescents i el pànic s’apodera de tu: “es convertirà en això? I jo, sobreviuré a això”: I et sembla que no. Però quan arriba el moment, com va passar amb els bolquers o el còlic… n’aprens. I ho superes sobretot si abans has treballat els valors que tu defenses i t’has preparat mentalment per adaptar-te a tota la resta.

Amb l’elecció del Batxillerat passa tres quarts del mateix: veient el patiment d’algunes famílies de vegades sembla que triar bé quina branca de batxillerat ha d’estudiar la criatura sigui la una decisió irreversible que condicionarà la seva vida per sempre més. Si s’entén així és normal que ens envaeixi el pànic; per sort equivocar-nos de modalitat no és una catàstrofe; escollir malament les assignatures optatives no és un camí sense retorn… Pot ser una pèrdua de temps i de diners si l’elecció es fa sense pensar… però també pot ser-ho si no es valoren totes les opcions. O el teu fill ha de fer batxillerat sí o sí? En realitat aquesta és la primera pregunta que ens hem de fer. I que s’ha de fer l’estudiant. I la segona, lligada a l’anterior, és: i per què vull fer (aquest) batxillerat? La resposta a totes dues preguntes només serà encertada si conté la paraula feliç aplicada… no al pare o a la mare sinó a l’adolescent que haurà de triar.

En aquest punt, però, és important advertir que tampoc hem de caure en la complaença d’aquells pares que “perquè la criatura no pateixi” li estalvien tots els esforços, li resolen ells tots els problemes i li deixen triar al fill o filla el que li ve de gust: fan fills dèbils, volubles i capriciosos. Aquests pares es detecten de seguida: són els qui solen carregar la motxilla de l’escola dels seus fills quan van a buscar-los a la porta del col·legi. No entenen que cadascú ha d’aprendre a dur la pròpia motxilla, que vol dir carregar amb la pròpia responsabilitat i esforçar-se.

En definitiva: cal discernir si la tria del Batxillerat és fruit d’uns interessos dels pares (error), d’unes expectatives acadèmiques i professionals equivocades (error), de la recerca de l’opció “més fàcil” per a l’estudiant (error)… o bé és una tria il·lusionant i realista (encert, passi el que passi després); aquest discerniment s’ha de fer a partir del diàleg pares-fill i també amb l’ajut del tutor i la resta de professorat que coneix la trajectòria acadèmica de l’alumne (de cada alumne perquè tots som únics) i les seves capacitats potencials i, a més, té experiència contrastada en l’assessorament a les famílies.

Certament el consell professional personalitzat donarà a l’estudiant i als seus pares molta llum per fer la tria en les millors condicions. Una entrevista –o les que calguin- amb el professional que treballa amb el teu fill i per tant el coneix esdevé clarificadora, dissipa dubtes i trenca possibles estereotips o tabús. Tu has fet milers de kilòmetres amb el teu cotxe, saps com “tractar-lo” i a la carretera sou “tot un”, però quan toca aixecar el capó en qui més confies és en el teu mecànic; el tutor també és expert en el que hi ha sota el “capó” dels estudiants.

A més del coneixement personal i l’experiència continuada dels tutors i la resta de professorat, els centres disposen (o haurien de disposar) d’eines de prospecció que valorin els interessos, les aptituds en diversos àmbits i els interessos dels adolescents; aquests tests –que se solen passar entre els alumnes a 4t d’ESO- no són determinants però sí que complementen la informació de primera mà del tutor i serveixen també per obrir el focus a opcions que de vegades uns i altres ni tan sols contemplaven.

Escollir batxillerat no és ni més ni menys difícil que canviar un bolquer; és qüestió de no fer-ho amb els peus, o a les fosques, o a corre-cuita… o tot plegat.

En resum:

  • No ens angoixem (i molt menys abans d’hora)
  • És tan necessari fer plans i lluitar per aconseguir-los com ser capaços d’adaptar-nos als canvis.
  • Abans de triar batxillerat preguntem-nos si és el camí; potser sí… però potser no.
  • Molt poques coses a la vida són irreversibles; molts cops els errors ajuden més que els encerts: quan es tanca una porta se n’obre una altra.
  • Si busquem la felicitat dels nostres fills preguntem-los què volen i què no; després, ajudem-los a discernir que no optin pel més fàcil sinó pel que és millor per a ells.
  • El tutor personal del teu fill és qui més coneix les aptituds acadèmiques que té, i té experiència en l’assessorament a famílies, confia-hi.

Article escrit per Quim M Carreras