Història de les Festes de Nadal


per Quim M Carreras

Primer vam dir: “Que cada curs es prepari una actuació amb una cançó que li agradi”

Després vam pensar: “Per què no enllacem totes les actuacions musicals a través d’un sol conte?”

Al cap de pocs anys, com que aquells contes havien anat guanyant en complexitat, vam concloure: “Farem servir cançons amb lletres que ens ajudin a explicar la nostra història”.

Però com que això de buscar lletres a mida era com trobar una agulla en un paller, al cap d’un parell d’anys vam tenir una idea boja: “Escrivim les lletres de les cançons nosaltres mateixos, cantem-les i tindrem una història cantada completament original: un musical propi”.

Però comencem pel començament…

ANYS 60-70. LA FESTA DE NADAL ALS PAVELLONS

Per celebrar el naixement de Jesús en un humil portal de Betlem, des del primer curs de Viaró (1963-64) els professors i els alumnes han guarnit de Nadal el col·legi: amb les corones d’Advent, els Pessebres de cada aula i de cada edifici, amb cantades de nadales assajades o improvisades… Amb el caliu d’escola petita i tendresa de família.

L’inquietud d’alguns professors -al principi especialment dels del departament d’Art- i l’impuls creatiu de molts es van establir a mitjans anys 70 uns costums decoratius que esdevindrien durant els 80 una referència ineludible d’aquesta celebració: els finestrals de totes les aules d’Hexàgons i els passadissos de Pins i l’Ametller lluïen espectaculars vitralls fets de retalls de cel·lofana amb imatges nadalenques que havien confeccionat junts els alumnes amb els seus tutors -aleshores anomenats PEC- en una mena de competició entre grups-classe per presentar a tothom la millor decoració.

Els darrers dies abans de les vacances de Nadal les famílies eren convidades a passejar i contemplar aquell espectacle de llums que, amb la posta de sol i la il·luminació interior dels edificis, resplendien formidables. I els tutors més cofois feien passar també les famílies a l’aula del seu fill per completar la mostra decorativa i el Pessebre particular.  Un cop a dins, a cop de guitarra i simbomba es regalava els convidats amb nadales alegres i plenes de goig.

ANYS 80. EL TRASLLAT DE LA FESTA AL POLIESPORTIU

Tot això passava abans que diversos professors d’EGB i BUP decidissin a mitjans 80 que valia la pena apostar per un espectacle conjunt. El lloc triat per fer-lo no podia ser un altre: el “poli”de Viaró. Dit i fet: cada any es llogaven unes tarimes amb grades i unes cortines enormes que figuraven la boca d’un gran teatre, uns centenars de cadires per a les famílies i… el darrer dissabte al matí abans de vancances de Nadal els alumnes anaven desfilant per l’escenari oferint allò que havien preparat a classe: uns una cançó, uns altres una petita escena… Una interminable successió d’actuacions de tota mena que les famílies aplaudien amb generositat.

El resultat era irregular, la durada de tot plegat quelcom impossible de saber abans de començar (podia arribar a les dues hores!), el trànsit de públic era constant, la xerrameca contínua i la megafonia molt deficient. Però no deixava de ser la Festa de Nadal, preparada amb il·lusió màxima. Com es fan els regals.

1989. UN SOL ESPECTACLE PER A TOTA L’E.G.B.

De seguida els esforços dels professors promotors de la Festa es van centrar en resoldre els problemes tècnics, i en aconseguir un espectacle cada cop més compacte i cohesionat. I aleshores, el curs 1989-90 capitanejats per Pedro Ramón Marcet, el gran impulsor de les Festes de Nadal, van gravar en àudio i l’escenificaren en playback un conte expressament inventat per a l’ocasió -“Los juguetes rotos”- que fou representat pels alumnes de 1r a 6è d’EGB.

Els dos anys següents van repetir la idea amb altres històries originals: “Mis amigas las letras”(1990) i “Una historia para un escudo” (1991), aquest darrer un relat que jugava amb els elements que configuren l’escut de Viaró i que era escenificat pels alumnes de 1r a 8è d’EGB. A més a més, i com a complement, s’oferien actuacions d’alumnes més grans (grups instrumentals o solistes) que s’afegien abans o després del conte que es posava en escena.

Calia anar més enllà i fer que tot Viaró s’impliqués en un únic espectacle. I aquest espectacle havia de ser musical.

1992-1994. EL DARRER PAS: LA MÚSICA ESDEVÉ PROTAGONISTA

I així va ser: “La isla de la ilusión” (1992) -un homenatge als personatges i cançons de Walt Disney- es va convertir en la primera història representada pels alumnes de tots els cursos del col·legi.

I això significava també que la nostra història tenia una posada en escena amb vestuari, decorats (pintats a mà), atrezzo i utillatge al servei del que es narrava i unes coreografies que volien subratllar la història que protagonitzàvem uns quants actors principals.

L’any següent vam optar per un canvi en l’estil musical: “No somos renacuajos” (1993) trenava un conte de fantasmes amb la lletra de les cançons d’un grup infantil que estava de moda: Bom Bom Chip. I després d’aquella, i amb “Don Nadie el soñador” (1994), l’homenatge musical va ser per a la música culta, a través de les peripècies d’un compositor que ha de recuperar unes partitures perdudes i, de passada, la relació amb el seu fill.

Sense adonar-nos-en l’espectacle se’ns havia fet gran; tant que les cançons que teníem a l’abast ja no eren prou per explicar totes les coses que imaginàvem que havien de passar en escena. Calia que les lletres expliquessin l’argument; les del grup Bom, Bom Chip ho havien resolt en part, però ja les havíem fet servir totes: tocava fer un pas més; calia que escrivíssim les nostres pròpies lletres. I cantar-les.

1995-2019. VINT-I-CINC FESTES DE NADAL MUSICALS

I ho vam fer perquè no sabíem que era impossible fer-ho: el setembre de 1995 vam reunir un grup de nens amb aptituds musicals per assajar i gravar les cançons que havíem escrit per a la història d’un rei mag que s’havia equivocat d’estrella i no havia arribat amb els altres tres reis al portal de Betlem. Així va néixer avui fa vint-i-cinc anys “Eleazar, el cuarto rey mago” la primera Festa de Nadal musical amb lletres de cançons originals.  La primera de Viaró i de tot arreu.

Vam haver d’inventar tècniques de gravació i dinàmiques escèniques fins aleshores inexistents; per sort en Quique Sáiz ens va adreçar a un jove sabadellenc que s’iniciava en el món de la producció musical: l’Oleguer Alguersuari, membre de la mítica Família Picarol i que es va fer càrrec de la direcció musical amb el mateix entusiasme inconscient que nosaltres.

EL SECRET DE LES FESTES DE NADAL: UN REGAL DE TOT EL COL·LEGI

L’any 1992 jo era un jover sènior de 19 anys que compaginava els meus estudis de Filologia catalana a la UAB amb una feina de becari al Departament de Vídeo de Viaró; quan el Pedro Ramón Marcet em va encarregar el guió de “La isla de la ilusión” no m’imaginava que avui, 28 anys després, continuaria escrivint i dirigint la Festa de Nadal de Viaró. Són 28 obres de teatre musical (les últimes 25, cantades amb les nostres lletres i veus), 300.000 paraules, inclosa la lletra d’unes 335 cançons, posant 19.600 actors en escena, amb 450 personatges protagonistes i per a uns 42.000 espectadors…

Però és la feina gratuïta més ben pagada del món: soc molt afortunat de veure cada any com un equip humà increïble converteix les històries que jo només imagino i escric en la meravella que després veiem en escena i escoltem tantes i tantes vegades…

Un tret definitori de Viaró és la feina feta en equip, sense noms propis; el que fem al col·legi ho fem per servir i amb il·lusió. Les Festes de Nadal són la suma del talent de tothom. Però em sembla que és just que aquí es reconegui individualment la tasca de Pedro Ramón Marcet, Chema Huguet, Sergio Lechuga, Quique Saiz, Álex González., Xavi Martín, Jaume Peguera, Jaume Rodríguez, Pau Morales, Paul Mac Manus, Luis Rojo, César de Pablos, Raül Adames, Jordi Ferraz, Chema Vila, Gorka Beteta, Lalo Barot, Esteban Moreno, Gons Vila, Joan Ventura Rus, David Arboix, Isidre Cheto, David Senserrich, Josep Cornella, Jordi Bellera, Przemek Bartnicki,  Eli Paulet, Quique Obradors, Toni Safont, Òscar Aragonés, Sara Garcia, Xavi Andrés, Miquel Dionis, Esteve Darnés, Lluís Prats, Gerard Fuster, Goyo Romera, Nacho Malmierca, Pere López, Sergi Muñoz, José Manuel Torrejón, Paco Soto, Víctor Almazán, Xavi Cabanach, Juanma Nieto, Francesc Casabella, Agustí Vallès, Diego Domingo, José Manuel García, José Carlos Quintairos, Javier Villar, Mireia Salleras, Carlos Expósito, Quique González, Christian Pamies, Christian Corbi, Pablo Lozano, Borja Valls, Pau del Pino, Jose Quintano, Norbert Duaso, Oriol Grèbol, Jordi López i Oleguer Alguersuari.

Nous noms es sumen cada any a aquesta llista; tots junts hem anat perfeccionant les històries, les gravacions i les posades en escena, consolidant un equip humà en una suma de talents impressionant que cada any escomet amb il·lusió el repte d’oferir un regal de Nadal a les famílies, un regal que és sempre igual però sempre nou: una Festa feta per tots els professors, personal i alumnes de Viaró. Perquè si la nostra Festa té algun secret no és altre que aquest: la implicació de tot el personal, professors i alumnes.

Avui són moltíssims els col·legis, centres parroquials i clubs que presenten musicals per Nadal o a fi de curs, seguint i fent seu el camí que vam iniciar nosaltres a Viaró fa vint-i-cinc anys amb “Eleazar, el cuarto rey Mago” i que culminem enguany amb una obra “Game over”el títol de la qual no és casualitat: el joc s’ha acabat; tanquem una etapa i comença una nova era. Viaró continua obrint camí.

1 de desembre de 2019

Copy link
Powered by Social Snap