Viaró Global School 
Dia 1 | Projecte Nairobi 2022
Ja som aquí. Després de mesos de preparació, organització d’esdeveniments per a recaptar fons i molta paperassa, hem arribat a Nairobi per a fer el nostre voluntariat.
L’arribada ha estat bastant tranquil·la de no ser per algun esglai amb l’esmentada paperassa. Res que no s’hagi pogut solucionar amb una mica de bona fe per part de la gent de les duanes. Algun que un altre havia fet el visat per a entrar també a Uganda i això ha estat sospitós en l’entrada al país. Però al final, gràcies a Déu, s’ha quedat en anècdota.
Després de conèixer l’aeroport de Dubai on hem fet escala en el nostre viatge, el contrast amb el JKIA (aeroport de Nairobi) s’ha posat més en evidència. La veritat és que les infraestructures d’aquest país deixen molt a desitjar. Després de passar diversos controls (vacunes, visat, passaport i duana) teníem a Moses i Weasly esperant-nos a la porta d’aeroport amb un autobús on poguéssim cabre els 42 participants d’aquest voluntariat.
Moses i Weasly porten amb nosaltres des que comencem el projecte fa ja cinc anys i tenen unes històries molt boniques que ja us comptaré en un altre missatge.
Després de carregar totes les maletes en el matatu (així diuen els locals als autobusos de la zona) els nois han començat a cantar amb les guitarres que hem portat. La il·lusió d’haver arribat era visible, però a poc a poc s’ha anat fent el silenci, ja que ens anàvem endinsant en barris més humils de la ciutat. El primer impacte quan arribes és fort: tres motoristes sense casc en una sola moto, molta gent descalça caminant pel carrer, vaques passejant entre la multitud amb total normalitat i sobretot molta pobresa i sensació de caos. La veritat és que és difícil de descriure. I és únicament una sensació des de la finestreta d’un matatu.
L’arribada a ECT (Eastlands College of Technology) ha estat relativament ràpida. Allí estaven esperant-nos una sèrie de persones que ens acompanyaran aquests dies. Entre tots hem pujat les maletes a la zona d’habitacions. No ha estat difícil fer la distribució, ja que hi havia una reservada per als grans i altres dos amb unes deu lliteres dobles cadascuna. Crec que en uns dies aquestes habitacions seran autèntiques selves.
Per a rebre’ns ens han preparat un menjar que hem agraït molt, perquè eren gairebé les cinc de la tarda. Mentrestant, pel slum ha corregut la veu de l’arribada dels mussungus i han començat a arribar nens del slum per a jugar a futbol amb nosaltres. Hauríeu de veure la cara que han posat quan han vist que la nostra pilota de futbol no és una espècie de drap punxat, sinó un de veritat. I així hem passat la tarda, jugant amb els nens fins que hem tingut la Missa a última hora del dia.
Havent sopat ens hem reunit per a explicar algunes coses del nostre pla d’aquests dies i hem aprofitat per a resar el rosari abans d’anar-nos a dormir per a preparar-nos per a uns dies que seran molt intensos.
Dia 2 | Projecte Nairobi 2022
Avui ha estat un d’aquells dies que els nois gravaran en les seves memòries per sempre. Han tingut el seu primer contacte amb el slum. I això no deixa a ningú indiferent.
Després de desdejunar ens hem reunit per a explicar el pla d’avui. Anàvem a anar per primera vegada al slum i havíem d’organitzar-nos bé. La idea era portar entre tots paquets de menjar a 15 famílies del slum.
Un petit grup ha acompanyat en Moses a comprar el menjar. Ha estat bonic veure com tot aquest menjar l’hem pagat amb part dels diners recaptats durant els últims mesos en VIARÓ. Es comencen a veure els fruits de tot l’esforç a preparar aquest voluntariat.
Una vegada ho teníem tot enllestit ens hem marxat en direcció al slum on més de 150 nens ens estaven esperant al crit de “MUSUNGU, MUSUNGU” L’arribada ha estat espectacular i hem pogut estar jugant amb els nens una bona estona. Molts d’ells es recordaven de Rafa i de mi, dels anys anteriors de voluntariat.
Quan estàvem a punt de dividir-nos per a anar a visitar les famílies han aparegut un grup d’unes vuit persones adultes que volien saludar-nos.
Eren els “local leaders” del slum que venien a rebre’ns i a donar-nos les gràcies per la nostra ajuda. Hem pogut passar una estona agradable parlant amb ells i preguntant-los algunes inquietuds que teníem sobre la forma de vida del slum.
Però el més dur estava per arribar. Cadascun dels grups de treball ha agafat els seus paquets de menjar i hem anat a la recerca de les famílies que Moses ens havia indicat. Cada grup anava acompanyat per un kenià del propi slum que ens ajudava a arribar a la “casa” i feia d’intèrpret, ja que no tots parlen anglès i es comuniquen en suahili.
Les cases del slum són aproximadament de la grandària d’un bany. La meitat de la “casa” l’ocupa un brut matalàs en el qual dorm tota la família i l’altra meitat sol tenir un banc per a poder asseure’s. No hi ha ni llum ni aigua. Cuinen fora de la casa fent un foc al carrer. I no tenen un lloc on poder endreçar-se ni fer les seves necessitats. No hi ha paraules per a descriure-ho. És una cosa que un ha de viure.
Habitualment, en aquests llocs sol viure la dona amb els seus fills. Els marits solen haver marxat de casa. I el nombre de fills sol estar entre 3 i 6 nens per dona.
Doncs bé, cada grup hem pogut anar a visitar a aquestes famílies i fer-los una estona de companyia en portar-los els aliments. Com us podeu imaginar, les històries que ens han contat han estat molt impactants. Una de les dones a la qual hem visitat vivia sola amb els seus sis fills. El seu marit havia mort en un accident i a ella li havien diagnosticat una malaltia incurable feia poc. És dur imaginar com hauran d’apanyar-les-hi els seus fills que a penes superen els deu anys i et reben a la seva “casa” amb un somriure d’orella a orella.
Després de la visita a les famílies ens hem tornat a ECT per a menjar. Hem tingut una bona sobretaula on hem pogut explicar les diferents experiències que cadascun havia tingut en el slum. Cadascuna de les quinze famílies visitades té una història única que donaria per a un llibre. Nosaltres només hem conegut un trosset de les seves vides, però ha estat suficient per adonar-nos de la sort que tenim.
I a la tarda teníem un partit de futbol contra els nois d’un internat de la zona (Aquinas School). La visita a l’internat també ha estat bastant interessant i el camí cap al col·legi (uns 40 minuts caminant) ens ha permès continuar coneixent la crua realitat de Kenya. Cadascun dels nois us podrà contar mil històries de tot el que succeeix i passa en un simple passeig.
El partit de futbol no ha tingut gran història, ja que s’ha acabat amb un diplomàtic empat a tres que hem sabut resoldre en el torn de penals per a portar-nos la victòria de tornada a Barcelona.
Dia 3 | Projecte Nairobi 2022
Avui primer dia de treball a Kenya. Per a organitzar-nos hem creat sis grups de treball diferents. Cadascun dels grups està format per sis voluntaris, un adult i un kenià que coneix la zona.
La distribució de tasques és senzilla: dos grups es queden a ECT treballant la pista de basket i construint les taules. Un altre grup atendrà un col·legi d’educació especial (Corpus Christi), on hi ha uns cinquanta alumnes amb discapacitats, i els tres grups restants faran classes a diferents col·legis de Primària que hi ha a l’slum (Utuema School, Brains Wealth Academy i Golden Heart School). La idea és que cada grup vagi rotant perquè així, en finalitzar el voluntariat, tots els grups hagin pogut treballar en tots els llocs.
Però us diria que, un cop més, el més impactant ha estat el camí cap als diferents col·legis. L’slum entre setmana respira una activitat molt més intensa i es percep una sensació de caos i desordre molt més gran que la que vam poder experimentar el cap de setmana.
Per a arribar a cada col·legi hi ha aproximadament mitja hora de camí a peu on no deixes de trobar-te amb situacions difícils d’oblidar. Des d’un motorista sense casc que es para, ens demana la guitarra i ens canta una cançó, fins a un grup de 12 dones furgant en una muntanya d’escombraries per a intentar rescatar alguna cosa de menjar. La vida a l’slum és crua i molt dura. Avui un dels voluntaris deia que era curiós veure com la càmera del mòbil era incapaç d’il·lustrar i reflectir la realitat d’aquest lloc. Per a entendre-ho cal viure-ho.
De camí als col·legis ens hem trobat una zona de l’slum que estava en ruïnes. Moses ens ha explicat que en aquesta zona hi havia un grup d’habitatges que eren propietat del govern i com que un gran nombre de gent no pagava el lloguer, van decidir demolir-les. Les coses a l’slum funcionen de manera diferent.
Ja en els col·legis les classes han estat entretingudes. Hem aprofitat per a ensenyar-los una mica de matemàtiques, alguna cançó tradicional de la nostra terra i com fer un avió de paper. Per a ells ha estat un descobriment i hem acabat jugant amb ells a tirar l’avió que havien construït i decorat feia pocs minuts amb els llapis de colors que els hem portat de Barcelona (avui hem pogut repartir uns 150 packs de llapis de colors). Per a ells tenir a la seva disposició dotze colors diferents amb els quals poder pintar ha estat un autèntic luxe que no s’havien pogut permetre anteriorment.
La tarda d’avui ha estat més tranquil·la, ens hem quedat al college, on hem pogut resar el Rosari amb calma i fer una mica d’esport. Alguns han decidit seguir amb el treball de la pista de bàsquet que no està anant tan de pressa com caldria esperar, però les ganes de col·laborar i avançar en el projecte superen el descoratjament per la lentitud dels nostres treballs.
Havent sopat hem estat amb les guitarres cantant i descansant d’un dia dur que ens ha mostrat una altra petita part d’aquesta ciutat. Demà més.
Dia 4 | Projecte Nairobi 2022
Els dies van passant i Nairobi no deixa de sorprendre’ns. Avui tocava dia de treball intens matí i tarda. No hem parat i ja es fa notar el cansament.
La primera sorpresa del dia ens l’hem trobat a primera hora del matí quan ens disposàvem a sortir als col·legis del slum. A la porta del nostre college, hi havia una gran quantitat de gent que estava fent cua per a alguna cosa que no sabíem que era. Tots portaven eines per a treballar el camp i uns matxets que utilitzen per a tallar la gespa que no ens donaven molta tranquil·litat. La cua era immensa i podia haver-hi centenars de persones. A l’inici de la fila estaven nostres ja coneguts “local leaders” als quals hem pogut saludar i preguntar el perquè d’aquesta gentada.
La conversa que hem tingut ha estat molt “política”. Ens han explicat que la seva prioritat com a líders de l’slum és vetllar pel benestar de tots. I que tota la gent que estava esperant venia perquè no tenen treball i el govern els ofereix un lloc de treball durant les pròximes setmanes. Els nostres benvolguts polítics ens han comptat com gràcies a ells l’slum funciona d’allò més bé i gràcies als seus programes d’ocupació la delinqüència i la pobresa no fa més que reduir-se. Realment ens ha semblat tot una mica estrany i ho hem comentat amb Weasly.
Weasly ha rigut i ens ha explicat que aquests magnífics programes d’ocupació només es fan quan s’acosten eleccions. I que casualment els contractes de treball solen durar fins que les eleccions han passat. Pel que sembla, és una manera d’assegurar-se un bon nombre de vots. La conversa ha continuat i Weasly no es creia que a Espanya a les persones que no troben treball l’estat els paga l’atur. Poder compartir aquests dies amb gent de la zona durant les 24 hores fa que sorgeixin unes converses interessantíssimes amb les quals no parem d’aprendre coses noves.
El camí cap als col·legis s’ha fet curtíssim perquè Weasly ens ha explicat moltes més coses de la ciutat i allí hem passat el matí sencer. La veritat és que els matins es fan durs, estem fent classes de 9 a 13 sense parar i de vegades se’ns acaben els recursos.
Avui ens han explicat la història del Golden Heart School. Pel que sembla és un col·legi que és propietat de la seva directora. La directora té llogat un petit terreny de l’slum que ha de pagar al final de cada mes. Moltes vegades no aconsegueix pagar-ho a temps, ja que amb el que ingressa de les famílies de col·legi ha de pagar també als seus professors. Per aquest motiu no és estrany que de tant en tant aparegui un funcionari del govern i els faci fora d’una de les seves aules per un retard en el pagament. Però ella és persistent i lloga un altre terreny, de tal manera que el col·legi va canviant de seu constantment. Ella ens deia, fent broma, que es tractava d’una modalitat nova de col·legi anomenada “moving School”
I a la tarda ha arribat el plat fort del dia. Els que s’han quedat treballant al matí en el college (un grup de dotze voluntaris) han anat a visitar una escola d’educació especial. La resta de nois han pres el relleu en el treball de la pista de bàsquet. En aquest internat hi ha 300 alumnes amb discapacitats diverses com a autisme, síndrome de down, paràlisi cerebral, etc. La major part d’ells han estat abandonats per les seves famílies a conseqüència de la seva discapacitat.
Després d’agafar un matatu, així diuen els locales als autobusos de la zona, hem arribat al nostre destí. El problema ha estat que la persona amb la qual havíem concertat la visita no estava i hem hagut de donar explicacions a la directora del lloc. Després d’una conversa de més de 20 minuts en el seu despatx, on ens ha fet un autèntic interrogatori per a assegurar-se que érem gent de fiar, hem pogut passar a treballar amb els nois. Haig de reconèixer que l’entrevista ha estat una mica tensa, docs ella no acabava de fiar-se del nostre projecte, però al final ens ha convidat a passar a tot el grup.
Al principi ha estat tot una mica difícil de gestionar. Ens han ficat en un gran menjador de xapa de metall amb uns 100 nois i noies amb discapacitat. El soroll era enorme i els nois no paraven de moure’s, cridar i estaven una mica desconcertats. Hem fet petits grups de treball i els hem ensenyat a dibuixar coses senzilles com mans, cotxes o fins i tot diversos animals. Al cap de mitja hora estaven tots dibuixant sense parar i corrent per a preguntar-nos com podien millorar els seus dibuixos. Lògicament, no han sortit grans obres pictòriques, però l’afecte i l’esforç que han posat ha estat una veritable obra d’art. La il·lusió que tenien cada vegada que els felicitaves pel dibuix que feien és difícil de descriure en unes línies.
En finalitzar la jornada, hem netejat amb escombres i pals de fregar tot el menjador i ens hem acomiadat dels nois amb abraçades i balls. Algun d’ells plorava en veure que marxàvem i el que havia començat sent una trobada freda i difícil, estava acabant amb un comiat molt emotiu on tant nosaltres com ells estàvem realment commoguts.
L’afecte que són capaços de transmetre aquestes persones supleix amb escreix qualsevol discapacitat que puguin tenir, i realment podem dir que són uns superdotats, en alguns aspectes que no sempre sabem valorar, però són tal vegada els més importants. Demà tornarem amb un altre petit grup de voluntaris a continuar treballant amb aquests nois.
I a la nit ha vingut a sopar amb nosaltres Willy Maluenda (Alumni d’Esparta II) que està vivint a Nairobi i treballa en una ONG. Després del sopar hem pogut intercanviar experiències amb ell. Quan ens hem volgut adonar ja feia més d’una hora que xerràvem i hem hagut de tallar perquè demà tornem a matinar.
Dia 5 | Projecte Nairobi 2022
Avui de nou ha estat un dia de treball complet. Però el primer que hem fet ha estat acomiadar a Willy que s’ha quedat a dormir amb nosaltres, ja que anit acabem tard la tertúlia. Va ser una xerrada apassionant on ens va comptar la realitat dels camps de refugiats de Kenya. A més ens explico la seva experiència en haver hagut de viure a l’slum durant diversos mesos. Ell no vivia en una barraca, però va passar molt de temps en un barri molt difícil. Crec que als nois els ha ajudat molt veure com un alumni del col·legi ha decidit triar un itinerari professional en el qual el més important és ajudar als altres i no guanyar diners costi el que costi.
Però tornem al treball, perquè avui la desorganització africana ha fet que puguem descansar una mica més del que es preveu a la nostra planificació.
Fa dies que treballem a la pista de bàsquet. És un treball bastant dur al qual els nois estan responent estupendament. Consisteix a posar una gran quantitat de sorra i pedres expandides i endurides per terra per a després cobrir-lo amb una espècie de rajoles que converteixin el sòl de la pista en una superfície llisa on es pugui jugar bé. El treball és molt físic, ja que cal anar carregant carretons constantment, portar-los a la pista i amb les pales i altres eines anem repartint i aplanant.
El cas és que fa diversos dies que veiem amb preocupació com la muntanya de sorra es va reduint. Des de fa un parell de dies anem avisant al nostre benvolgut cap d’obres, Joseph, que cal comprar més sorra. Però ell sempre diu amb un somriure en la boca: “don’t worry, don’t worry… we have a lot of sand” Nosaltres tractem d’explicar-li que el problema no és que no hi hagi sorra ara, sinó que queda poca i aviat s’acabarà. Però ell insisteix en la idea que no hi ha problema perquè tenim encara una mica de material. Doncs bé, avui ha arribat el dia en què s’ha acabat la sorra i, efectivament, s’ha bloquejat tot el treball. Quan ha exclamat amb sorpresa “Ohhh there is no sand to continue working” gairebé el matem.
L’organització no és el punt fort d’aquest lloc. La gent és molt bona, amable, treballadora i servicial… però no saben organitzar bé el seu treball. Estan acostumats a viure al dia i no són capaços de pensar en el llarg termini. Algunes de les persones que treballen amb nosaltres aquests dies viuen a l’slum, i d’altres en barris molt humils. La seva principal preocupació és guanyar prou per a poder donar menjar avui als seus. I amb aquesta forma de vida és difícil preocupar-se per un sac de sorra que potser es gasta en uns dies.
Això ha permès que el grup encarregat de la pista de bàsquet hagi pogut prendre’s una tarda més relaxada entre partits de futbol, guitarres i tertúlies. La tarda ha passat volant.
D’altra banda, el treball en els col·legis segueix el seu curs. És impressionant la bretxa de coneixements que hi ha entre uns col·legis i altres dins de l’slum. Mentre que en un col·legi a penes els sona les ciutats properes del seu país, en uns altres són capaços d’assenyalar-te Oceania en un mapa mundi. Esperem poder treure conclusions més clares quan fem els tests d’alfabetització que hem preparat des de Viaró.
A més, avui hem tornat al col·legi d’educació especial a la tarda amb un altre grup de voluntaris. Si ahir la rebuda va ser una cosa freda, avui ha estat espectacular. Quan ens han vist arribar han sortit tots corrent a rebre’ns i abraçar-nos. Les abraçades no sortien gratis, ja que solien deixar la marca de la saliva que molts dels discapacitats no eren capaços de controlar. Al principi costa una mica, però ha arribat un moment en què tots estàvem entregats a la causa i el que abans causava rebuig, ara generava gratitud. Hem acabat cantant i ballant amb ells i de nou ha estat difícil abandonar el col·legi perquè no ens deixaven marxar. L’única forma que et deixessin anar era prometent-los que tornaríem un altre dia. No vull ni imaginar com serà l’últim dia.
I per a acabar el dia, hem tingut la celebració del nostre primer aniversari a Nairobi. Els 18 anys no se celebren de qualsevol manera, i si bé és cert que no podem permetre’ns grans luxes, avui hem anat a comprar amb Moses unes cerveses i un pastís sorpresa per a acabar el dia amb una festa que res ha d’envejar a la millor posada de llarg que un es pugui imaginar.
Dia 6 | Projecte Nairobi 2022
Avui ha estat un dia molt especial en ECT perquè hem celebrat la festa del Corpus Cristi. Tots ens hem preguntat com és que la celebració del Corpus és una setmana després de la festa, però les nostres preguntes no han trobat resposta. Kenya Rules.
Hem aprofitat el matí sense treball per a dormir una mica més i recuperar forces. Encara que no portem molts dies el ritme és molt intens i a pesar que tots estem molt contents, es comença a notar el cansament. A més, gràcies a això, ahir vam poder allargar una mica la festa d’aniversari i gaudir d’un ambient més distès.
Però el fet de poder descansar una mica més no ha significat que no aprofitem el temps, ja que hem dedicat el matí a fer un bon xafarranxo de neteja. La veritat és que algunes de les habitacions dels nois començaven a semblar-se al propi slum. No és fàcil mantenir la neteja i l’ordre en habitacions de 20 persones.
Hem reunit escombres, pals de fregar, galledes i draps i ens hem posat a la feina. Després de més d’una hora de neteja hem deixat tot com els dolls de l’or. En acabar, ens hem dividit en grups i uns s’han dedicat a preparar el cor per a la missa i la processó del Corpus i altres han ajudat els locals a decorar el col·legi perquè estigués bonic per a rebre al Senyor pels seus carrers.
A més, és sorprenent com el poc que tenen ho posen al servei d’allò més important. Després d’omplir tot el camí amb palmes d’algunes palmeres i flors hem ajudat a preparar l’oratori per a la missa que per primera vegada l’anàvem a tenir amb els mateixos kenians.
D’altra banda, els kenians també tenien el seu propi cor del qual ens ha cridat l’atenció l’alegria i el ritme de les seves cançons. L’idioma de la missa ha estat en anglès i les cançons han estat en suahili, castellà, català, anglès i llatí. Una bona mescla que ens ha ajudat a tots a resar i continuar coneixent la cultura africana.
Després de la processó hem anat a menjar per a després posar-nos a la feina: la pista de bàsquet ens esperava, després d’haver arribat el camió amb la desitjada sorra.
Ha tornat a ser una tarda de treball dur on la majoria han pogut treballar la pista que sembla que mai s’acabarà. Tot i que avui ja hem començat a posar les primeres llambordes encara queda molt per fer.
I com no podia ser d’una altra manera avui hem tornat al col·legi d’educació especial amb l’últim grup de voluntaris que encara no havia anat. De nou ha estat molt impactant i tots els nois ens estaven esperant a la porta per a rebre’ns amb les seves afectuoses abraçades. Un dels nois al sopar, mentre explicàvem algunes anècdotes de la nostra visita al centre d’educació especial, ha reconegut que el moment en el qual ha estat ensenyant a dibuixar a un noi amb síndrome de down ha estat un dels moments més feliços de la seva vida. I és que, com deia un altre dels voluntaris ahir a la tarda, aquests nois et roben el cor.
Dia 7 | Projecte Nairobi 2022
Avui fa una setmana que vàrem sortir de Barcelona rumb a Kenya i tots tenim una sensació una miqueta contradictòria: els dies ens han passat per volant, però alhora ens sembla impossible que hàgim viscut tantes experiències en tan poc temps.
Ens hem despertat amb un dia plujós. Ha estat una pluja molt suau però suficient per a deixar l’slum un punt més brut i enfangat de l’habitual. Quan a Nairobi plou a la nit significa que molta gent de l’slum no dorm perquè les barraques tenen molts forats i no poden resguardar de la pluja als nombrosos membres de la família que dormen sota el mateix “sostre”. Per aquest motiu el passeig fins als diferents col·legis on fem classe avui ha tingut un punt especial.
En qualsevol cas, avui hem fet classes i hem treballat la pista de bàsquet i les taules fins a les 11.30 on els diferents grups hem deixat el que estàvem fent per a reunir-nos en el col·legi d’educació especial del Corpus Cristi. Allí teníem un encàrrec molt especial: organitzar la festa del “African Child’s Day”
Consolata, la directora del centre d’educació especial, ens havia encarregat des de fa dies que muntéssim una festa amb els gairebé cinquanta nens discapacitats que té aquest centre.
La festa ha consistit en l’organització d’uns jocs amb els nens on hem acabat amb el tradicional ball de la Macarena i després els hem ajudat a cuinar i donar menjar a tots els nois. Al final hem tret les crispetes i el mandazi (unes pastes típiques d’allí) que havíem comprat i les hi hem ofert com a regal.
Passar un matí amb aquests nois jugant, cantant i donant-los a menjar és una experiència dura que t’ajuda a valorar moltes coses que habitualment un no aprecia prou. A més, l’afecte dels nens i el somriure que mostren les seves cares només amb donar-los una mica del nostre temps no té preu.
Consolata ha clausurat la festa convidant-nos a una tassa de te i ens ha donat les gràcies a tots per l’organització del dia d’avui. La hi veia realment agraïda per tot el que estem fent per “els seus nens” aquests dies.
Havent dinat hem tingut el nostre segon compromís futbolístic de la setmana. Hem anat a jugar a futbol a un col·legi pròxim que estava tan sols a 20 minuts d’ECT. Quan hem arribat amb el nostre MATATU ens hem trobat tot el col·legi esperant-nos en el camp de futbol per a veure el partit. L’equip rival que estava format pels nois d’últim any del boarding school estaven escalfant quan hem arribat.
El terreny de joc era semblant a un bon camp de patates i el pot de la pilota era totalment imprevisible. Després d’un inici desencertat, ens hem posat amb dos gols per sota en el marcador. Però hem acabat remuntant amb gol de penal en el tram final de la trobada. El resultat final de 3-2 fa que continuem estant invictes en terres africanes.
De tornada a ECT hem pogut comprovar des del MATATU el desordre d’una ciutat on les normes de trànsit són un mer formalisme. Els cotxes xiulen amb força, els motoristes van sense casc, i els vianants circulen per la carretera principal de la ciutat sense importar-los el que pugui passar-los. El clàxon dels cotxes substitueix la funció de l’intermitent i la contaminació dels vehicles plena de fum l’ambient. Això si, ningú els lleva de la cara el seu somriure mentre enmig del caos et saluden aixecant les mans amb el seu afectuós “jambo, jambo”
Dia 8 | Proyecto Nairobi 2022
Ha arribat el cap de setmana després de tota la setmana treballant intensament. La veritat és que el dia d’avui s’esperava des de feia temps ja que per primera vegada anàvem a poder visitar el centre de la ciutat de Nairobi.
El pla començava amb un esdeveniment molt especial ja que avui se celebrava en la catedral de Nairobi una missa en honor a sant Josepmaria. La missa era a les 10, però hem arribat una mica abans per a poder agafar lloc. La veritat és que a penes hem trigat 30 minuts a arribar en MATATU al centre de la ciutat. Altres anys havíem estat més d’una hora en l’autobús, però el trànsit a Nairobi desapareix el cap de setmana.
Per als africans la Missa és una festa on es troben tots els cristians per a gaudir junts sense gens de pressa i on poder ballar, cantar i resar sense importar-los el rellotge. Els cants i balls són impressionants i les homilies, i dic homilies perquè hi ha almenys un parell d’elles, són llargues. Però per a ells no importa. Quan els expliques que a Espanya si el mossèn s’allarga una mica en l’homilia la gent comença a posar-se nerviosa, no són capaces d’entendre-ho.
Per als qui som de l’Obra ha estat molt bonic veure com l’Opus Dei ha arribat a tanta gent i com el missatge central de l’Opus Dei que tractem de transmetre a VIARÓ, és el mateix que ara un sacerdot transmet des de l’altar en una celebració en el centre de la ciutat de Nairobi.
Després hem anat a fer-nos una passejada pel centre de la ciutat. El centre de Nairobi tampoc té gran cosa que veure però és interessant anar veient els diferents edificis públics mentre els nostres amics inseparables de ECT ens van explicant com funcionen les institucions en aquesta ciutat. A més, tota aquesta zona on es troben les corts, el tribunal suprem, el banc central, el tresor nacional etc està absolutament controlada i vigilada per la policia que no et permet fer ni tan sols una sola fotografia
Res més entrar en el centre ens ha parat un policia per a preguntar-nos d’on veníem. Li hem explicat el nostre projecte i li ha agradat molt. Li he parlat de VIaró i li he explicat que eren nois que el curs que ve començarien la universitat. Quan semblava que la conversa havia acabat m’ha agafat del braç i m’ha portat a part. La veritat és que al principi m’ha generat una certa inquietud, però quan ens hem quedat solos m’ha demanat que li porti a treballar a Espanya. M’ha explicat que ha estat professor en el slum feia uns anys i que està disposat a treballar intensament i fer el que faci falta. Li he hagut de dir que no era possible i ho ha entès a la primera però la seva decepció ha estat majúscula.
Hem aprofitat que estàvem en el centre per a donar-nos un homenatge i concedir-nos un petit capritx i hem menjat una bona hamburguesa en uns grans magatzems. La veritat és que hem agraït tornar a poder menjar unes bones patates fregides amb una mica de carn. Un luxe aquí a l’abast de molt pocs.
I per a acabar el dia hem anat a visitar el museu nacional de Nairobi i el seu snake park on hem pogut veure molts tipus de serps i fins i tot algun s’ha atrevit a deixar-se posar alguna d’elles en les espatlles. Afortunadament hem sortit del snake park sense incidents i sense haver hagut de tocar cap animal.
Quan es començava a fer tard ha estat quan ha aparegut el nostre MATATU oficial. Li crido MATATU oficial perquè és el que utilitzem per a viatges més llargs ja que l’amo és un amic de Moses i el té en molt bones condicions. De tornada cap a ECT hem estat xerrant amb el conductor del MATATU i ens ha explicat coses molt interessants. El que més ens ha impressionat és quan li hem preguntat pel seu horari de treball ja que treballa 14 hores diàries durant 6 dies a la setmana. El diumenge per a anar a missa i dedicar-lo a la família. Però més ens ha sorprès quan li hem preguntat per quant guanyava i ens ha dit que no solia superar els 300 euros mensuals. El just per a sobreviure sense molts contratemps.
Dia 9 | Proyecto Nairobi 2022
Avui ens hem despertat i ens han sorprès amb un desdejuni més abundant. És diumenge i cal celebrar-ho.
Hem aprofitat per a dormir una mica més, tenir la missa al matí i després hem anat al slum per a visitar 8 famílies necessitades i portar-los una mica de menjar i companyia.
Quin gran gust tornar a entrar en el slum. Mai vaig pensar que diria aquesta frase però l’alegria amb la qual ens reben en aquest barri marginal cada vegada que entrem contrasta amb les mirades, serietat i tensió que vam experimentar ahir en la gran ciutat. El centre de la ciutat té voreres pavimentades, edificis grans i bones infraestructures però es respira un ambient més tibant i difícil del qual hi ha en el nostre volgut slum de Mukuru. Ahir quan visitem el centre ens trobem amb moltíssima gent que se’ns pegava per a demanar diners i molts nens del carrer que estan organitzats per diferents màfies que també no paraven de demanar-nos. Si que és veritat que a Nairobi centro pots prendre’t una bona hamburguesa, però nosaltres preferim el nostre slum sense cap mena de dubtes.
Doncs bé, a l’entrada del slum ens estaven esperant, com sempre, un bon grup de nens amb els quals hem estat jugant i cantant mentre uns altres anaven a diferents botigues del slum amb Moses per a comprar els packs de menjar. Mentre estàvem amb els nens ha aparegut Miss Elisabeth, la directora de Utuema School, que ens ha saludat emocionada i s’ha unit al nostre pla. Ens ha presentat als seus fills i ens ha ensenyat la seva “casa” que no és més que una altra de les moltes barraques que hi ha en el slum.
Una vegada hem aconseguit el menjar hem tornat a fer grups petits per a anar a lliurar-la a cadascuna de les cases. Cada grup estava acompanyat per un amic de Moses que ens guiava pel slum. A més, Moses ens ha portat per una zona del slum diferent de la qual recorrem diàriament i hem pogut continuar coneixent més de prop la misèria d’aquest lloc. Veureu fotos i vídeos però us asseguro que fins que un no és allí amb els cinc sentits desperts no es pot fer una idea del que és això.
Una de les famílies que hem visitat avui estava format per la mare juntament amb els seus quatre fills. Quan hem entrat en la barraca hem hagut d’ajupir-nos ja que tènia tot el sostre amb molts draps i roba tendida. A més, en una cantonada, un petit fogó cuinant UGHALI que tirava fum sense parar. Pegat a la paret hi havia un petit banc de fusta sense respatller on ens hem assegut els cinc que anàvem a visitar la família amb la nostra bossa de menjar. No cabia una agulla.
La manera de procedir és sempre la mateixa: primer es presenta cadascun en anglès i el nostre acompanyant kenià tradueix a ksuajili, després de presenten ells en ksuajili i ens el tradueixen a l’anglès i durant uns deu minuts tenim una conversa on ens compten coses de la seva família i el seu dia a dia. És potser de les coses més impactants i dures que fem aquests dies.
Mentre estàvem en les presentacions ha entrat una nena a la casa que semblava tenir uns 13 anys. Quan li hem preguntat l’edat ens ha dit que tènia 17, cosa que ens ha sorprès ja que és la mateixa edat que molts dels nostres nois. Hem estat parlant amb ella i ens ha explicat que enguany acaba el col·legi i que el seu somni és poder obrir una botiga de roba en el centre de la ciutat per a poder ajudar a la seva mare i el dia de demà ser com ella i treure la seva pròpia família avanci. Gairebé res. I com aquesta història altres tantes que cadascun dels petits grups de nois han pogut escoltar avui en el slum i que hem estat compartint durant tot el menjar. I és que el slum no deixa a ningú indiferent.
A la tarda hem tornat a Aquinas a jugar el partit de tornada. I com no podia ser d’una altra manera, la victòria ha caigut del costat de vIaro.
Durant el partit hem pogut parlar amb molts dels alumnes d’aquest col·legi. Com cada vegada que hem anat de visita a un high school com aquest ens han tornat a preguntar si tenim beques per a venir a estudiar a Europa. S’adonen que en Kenya és difícil tirar endavant i tenen als països europeus absolutament idealitzats pel que veuen per la televisió o des dels mòbils. I la veritat, és que no és per a menys. Les condicions de vida aquí són molt dures. I per a ells Europa és un somni que tothom vol aconseguir.
Dia 10 | Proyecto Nairobi 2022
Comença una nova setmana en Kenya i avui hem vist la llum amb el nostre projecte de la pista de bàsquet. Després de diversos dies de molta feina sense acabar de veure el nostre progrés aquest matí ha aparegut Elvis.
Elvis és un pare de família de 32 anys que es dedica a la construcció i treballa en diferents obres per hores. Moses li ha anomenat aquest matí perquè vingués a tirar-nos un cable ja que sembla que la construcció no és el treball que millor se’ns dona.
Elvis s’ha plantat a les 8.30 del matí amb la seva gorra vermella, una samarreta sense mànigues blava clar i els seus pantalons de treball. S’ha tirat com a mitja hora observant la destrossa que havíem fet en la pista sense dir absolutament res. Elvis no és de moltes paraules però si que és molt expressiu. En un moment donat sembla que ha vist la llum i ha començat a fer forats amb la pala, mesurar el nivell de la pista amb unes cordes i començar a moure pedres d’un costat a un altre. Sense parar però sense estressar-se en cap moment. Nosaltres anàvem seguint el que el feia amb una certa incredulitat i de tant en tant reia de la nostra malaptesa. Hem arribat a la conclusió que si no deia res era que tot anava sobre rodes i quan ficàvem la pota reia i deia “wait, wait”
Quan li hem enxampat la manya hem anat avançant cada vegada més fins que a les 13.00 ha parat en sec i s’ha anat mentre deia “lunch estafi” Li hem intentat convèncer per a seguir una estona ja que estàvem avançant com mai però pel que sembla la “lunch estafi” és sagrada per a Elvis. No ha cedit a la nostra pressió i hem quedat amb l’una hora més tard.
A les 14.00 estava preparat i hem treballat sense parar sota les seves ordres fins que de nou a frenat en sec i s’ha deixat anar gairebé sense acomiadar-se. Eren les 16.00 i el seu encàrrec finalitzava a aquesta hora. Durant aquest temps hem treballat molt bé amb l’i ens seguia les bromes encara que no hem aconseguit que digués més de tres paraules seguides. El les paraules “wait”, “remove”, “add” i “here” tenía suficiente para coordinarnos a todo un grupo que superábamos los 25 trabajadores.
Després que s’anés hem continuat treballant i hem aconseguit posar les llambordes de mitja pista. Un a un. Un treball de xinesos. Esperem que demà Elvis torni a aparèixer amb el seu somriure, la seva gorra i el seu ritme lent però absolutament constant.
Mentre diversos grups estaven als ordes d’Elvis la resta han anat pel slum per a seguir amb el projecte de les classes. A més, avui és el dia en què hem fet el nostre test d’analfabetisme a les escoles del qual ja us explicarem el resultat.
El grup que ha anat al Golden Heart School ha conegut avui a Mamma Jane, una senyora de 70 anys que té adoptats a 47 nens en el propi slum. Mama Jane té llogades una sèrie de “barraques adossades” en una part del slum i allí va ficant i cuidant nens que no tenen on viure. Són un total de 7 habitacions on dormen uns 6 nens en cada habitació i 6 bebès que dormen amb ella (dos d’ells en el seu propi llit).
El més impressionant de tot això és que quan Mamma Jane s’ha assabentat que avui era el 18 aniversari d’Ignacio ens ha convidat a la seva casa a menjar. S’ha anat un moment i després ha vingut a recollir-nos.
En entrar ens hem trobat que havia preparat un cartell de Happy Birthday, i uns refrescos i bunyols africans.
Hem tingut una estona de tertúlia on ens ha explicat el seu projecte d’adopció que va des que neixen fins que aquests s’independitzen perquè són ja majors. Alguns dels seus “fills” han arribat a aconseguir la universitat gràcies a la seva ajuda.
Ens ha impressionat la pau i l’alegria amb la qual ens ha tractat, i el temps i els detalls dedicats d’una senyora que si no l’haguéssim conegut i no ens hagués ensenyat la seva casa pensaríem que la seva història és impossible que pogués existir.
I, per a acabar el dia, una bona festa per a celebrar als dos cumpleañeros d’avui i de demà. De nou Mamu ha tornat a lluir-se amb dos pastissos espectaculars.
Dia 11 | Projecte Nairobi 2022
Avui hem posat l’última llamborda de la pista de bàsquet després de molta feina. No ha estat fàcil, però el bo de l’Elvis ha sabut dirigir-nos per a poder acabar el projecte. Hem calculat que en total hem col·locat unes 15.000 llambordes a tota la pista. Ja només falta que demà vingui la màquina per a acabar de compactar les llambordes i posar la sorra fina entre les petites esquerdes que encara quedin després de passar la màquina.
Però a primera hora del matí no érem tan optimistes. Elvis s’ha presentat a les 8.30 i s’ha posat a treballar ell sol sense dir res a ningú. Nosaltres li hem seguit i hem acabat el treball en equip. A Elvis cada vegada li agraden més les nostres bromes, i comença a parlar-nos amb més de tres o quatre paraules per frase. A les 11.00 Elvis ha demanat el “Tea time” però li hem dit que no podíem permetre’ns un descans, ja que calia acabar el treball. Ha pensat que era una altra de les nostres bromes, però ràpidament s’ha adonat que anàvem de debò. Ha accedit a la nostra proposta i ha continuat treballant amb nosaltres. Aquí l’hora del te és sagrada i tot es paralitza per a poder prendre un bon te calent a mitjan matí. La veritat és que els kenians no es caracteritzen per un ritme de treball intens. Ells no s’estressen. Somriuen. I sempre tenen un “there is not a problem” per resposta.
Mentrestant els que han anat als col·legis han seguit la seva ruta habitual. A més, avui ha estat el dia en què els nois han repartit les cartes que molts dels alumnes de primària de vIaro havien escrit per als kenians. Hem repartit una carta a cadascun i després de llegir-les les han anat responent. Esperem poder portar de tornada la correspondència per a repartir-les l’any que ve en el col·legi. Aquesta activitat ens ha servit per a adonar-nos que molts dels nois que parlen anglès més o menys després no tenen ni la més remota idea de com escriure-ho i hem hagut d’asseure’ns amb ells per a ensenyar-los com fer una carta.
També els hem repartit un paper de dibuixar i unes ceres que ens han donat des d’Abacus per al nostre projecte. Els nens han anat fent dibuixos on hem pogut trobar algun talent amagat dins de les aules del slum. Per a molts d’ells era la primera vegada que veien ceres d’aquest tipus i la il·lusió amb les quals les agafaven i les utilitzaven per a pintar era de sorpresa absoluta.
A la tarda ens hem quedat tots a college per a treballar i acabar les llambordes de la pista. El treball dels 42 voluntaris fent cadenes humanes per a moure les llambordes i encaixant-los en el sòl com si fos un puzle gegant ha donat el seu fruit. Després de posar l’última pedra hem tret la nostra bola de basket de la maleta, l’hem inflat i amb molta il·lusió hem fet uns tirs juntament amb els alumnes de ECT que també ens han ajudat a acabar el treball.
Amb la satisfacció del treball ben fet hem anat a fer el nostre merescut “tea time” i hem passat la resta de la tarda tranquil·lament fins que deu minuts abans de començar la Missa un ha cridat: “han sortit les notes de la sele!!!!”
L’horari s’ha retardat una hora automàticament per a poder consultar les notes dels exàmens. Tot estava preparat, ja que des de ECT ens havien reservat una sala amb ordinadors i bona connexió a internet. Però com no podia ser d’una altra manera, els ordinadors no anaven bé i no aconseguien carregar les notes. Ha estat en aquest moment quan el wifi africà ens ha fet guanyar en paciència i juntament amb Weasly que ens anava compartint la seva internet un a un hem pogut consultar les notes. En general han sortit molt bé i els nois estan contents.
Dia 12 | Projecte Nairobi 2022
Avui ens hem acomiadat dels col·legis, ja que demà comencen les seves vacances. Ha estat un matí intens de moltes emocions i uns quants quilòmetres recorreguts perquè tots hem anat plegats a cadascun dels llocs on hem fet classe. A més, avui era el dia en què repartim tot el material escolar i la roba que ens hem portat des de Barcelona.
Però el primer lloc on hem anat a acomiadar-nos ha estat al petit orfenat que té Mamà Jane en el slum. Ahir vam decidir que la roba de nen que teníem la hi anàvem a donar a mamà Jane perquè la repartís entre els seus 47 “fills adoptius” i altres tants nens que coneix.
Ha estat una sorpresa enorme perquè Mamà Jane no sabia de la nostra visita. Ens ha rebut en la seva humil habitació on hem entrat uns deu molt atapeïts i li hem explicat que volíem donar-li aquests regals. S’ha emocionat i ens ha donat les gràcies. Després ens ha dit que l’esperéssim fos uns minuts perquè havia de fer una cosa. Hem sortit de la seva “casa” i l’hem esperat fora. Al cap de 3 minuts ha sortit amb el millor dels seus vestits africans per a acomiadar-se de nosaltres. Ens ha dit que després del regal que li hem fet havia de posar-se les seves millors gales per a acomiadar-se.
Després d’estar una estona parlant amb ella enmig del slum i que ens hagi ensenyat alguns dels racons de l’orfenat que no havíem vist, ens ha presentat a alguns dels nens del carrer que té adoptats. També ens ha parlat amb orgull de tots els seus fills que ja estan en la universitat i que ha anat tirant endavant durant aquests anys. Per a acabar, ens ha demanat si podíem resar junts una oració.
Hem resat un pare nostre i ella s’ha posat a resar en veu alta la seva oració personal demanant-li al Senyor que ens cuidés molt i beneís a les nostres famílies. Us asseguro que jamas he vist resar a algú amb tanta fe i tanta intensitat. Ha estat una oració preciosa que ha durat uns tres minuts i un exemple de com dirigir-se a Déu amb pietat, confiança i força per a demanar pel que portem dins. Ha estat impressionant.
Una vegada hem acabat amb Mama Jane hem anat al Golden Heart. Aquí hem repartit llibretes, llapis de colors, estotjos, gomes, bolis i molt més material. Per als nens ha estat com el dia dels reis mags. I per als profes, una cosa semblant. Quan li hem regalat a la professora un petit xilòfon que havíem portat ha començat a donar, literalment, pots d’alegria.
Quan ens estàvem acomiadant alguna de les professores semblava estar massa apegada a alguns dels nois de VIARÓ, la qual cosa ha estat munició per a bromes entre els nois durant tot el dia.
A Utuema i Brain Wealth també hem estat una bona estona acabant de repartir el material. Ha estat molt bonic veure com els nois s’acomiadaven de nosaltres cridant-nos pels nostres noms i donant-nos les gràcies. Havíem deixat de ser els mussungus per a ser algú amb nom i cognom. Alguns d’ells ens repetien les coses que havien après durant aquests dies en classe.
I per a concloure el matí ens hem anat al Corpus Cristi a acomiadar-nos dels professors i els nois discapacitats als quals hem atès durant aquestes dues setmanes. Consolata no ha pogut evitar emocionar-se i ens ha dirigit unes paraules on ens ha tornat a agrair el nostre treball i ens ha repetit que ens espera l’any que ve. Li hem regalat una samarreta de VIARO i una tassa amb la següent frase: “mai deixis de somiar”
Mama Jane, Consolata, Moses… Sembla que per aquesta ciutat hi ha gent amb un do especial per a preocupar-se i ajudar als altres. Tots ells tenen una energia que no sabem d’on sali i que els fa estar al 100% durant tot el dia pendents dels quals els envolten. Us asseguro que és realment impressionant la vitalitat i afecte que transmeten amb tot el que fan. I tots ells estan resant molt aquests dies pels nois de Viaró i les seves famílies. Quin luxe.
La tarda semblava que anava a ser més tranquil·la ja que hem anat a un parell de mercats de la zona per a comprar algun record d’aquests dies. Ara bé, la intensitat del mercat, la quantitat de gent i les baralles entre els botiguers per a aconseguir vendre més que el del costat han fet que el que anava a ser una tarda de descans s’hagi convertit en una tarda esgotadora. Passadissos estrets, posats de venda pegats els uns als altres, crits i desgavell. Això sí, Moses sempre a prop per a ajudar-nos en tot.
El pitjor ha estat quan en pagar a un botiguer hem utilitzat diners de fa tres anys. Pel que sembla fa uns anys el govern va robar tants diners que es va decidir canviar la moneda legal del país anul·lant l’anterior perquè així els diners robats no tingués valor. Doncs bé, el problema ha estat que el botiguer s’ha adonat que els diners no era vàlid temps després. Per sort, coneixia a Moses al qual ha anomenat enfurit pensant que uns mussungus li havien estafat. Després que Moses li expliqués la confusió tot s’ha solucionat i demà anirem a pagar-li una altra vegada. Són coses que només poden passar en un país com aquest.
Dia 13 | Projecto Nairobi 2022
Avui hem acabat tot el treball que ens havíem proposat fer. Les taules estan acabades i Elvis ha vingut per als últims acabats de la pista de bàsquet en la qual ja es pot jugar perfectament. Només falta pintar les línies i posar les xarxes, cosa que acabaran ells la setmana que ve.
Al matí hem aprofitat per a acabar de fer la prematrícula universitària i rematar uns últims arranjaments de la pista. Després de conèixer les notes de la universitat un té més dades per a acabar de decidir-se per la carrera quina vol estudiar. Hem utilitzat una aula d’informàtica d’ECT per a fer la paperassa necessària per a triar les carreres del curs que ve i demanar alguna doble correcció en algun examen de la selectivitat.
Això ens ha portat un parell d’hores, ja que també ha servit per a poder conversar i discutir sobre les diferents opcions que poden triar l’any que ve.
Però l’objectiu del matí era lliurar els 20 pupitres i cadires que hem fabricat a ECT aquests dies. Per a això hem contractat una petita camioneta per a carregar tot el material i portar-lo al col·legi del Holy Spirit que està als afores del slum. Hem carregat tot en el vehicle fent un bon tetris i mentre el transportista ha portat les taules al col·legi nosaltres hem anat caminant fins al col·legi que es troba a uns 40 minuts d’ECT. Ha estat un camí a través del slum que ens ha servit per a adonar-nos de nou de tota la misèria que hi ha en aquest lloc.
De camí al col·legi ens hem creuat amb una bici que anava carregada de caixes i bidons i quan s’ha disposat a passar per un petit pont que travessa el riu de l’slum ha perdut l’equilibri i ha caigut a l’aigua. Sense dir una paraula ni expressar mitja queixa s’ha aixecat, ha recollit tot, ho ha tornat a carregar en la seva bicicleta i ha seguit el seu camí. La gent aquí és molt forta i no es queixa en general de coses que a nosaltres potser ens haurien enfonsat el dia.
Una vegada hem arribat al col·legi ens ha rebut Richard. És el director del col·legi i ens ha explicat algunes característiques del seu centre. És un col·legi que és finançat per l’Església i el poc que poden pagar els alumnes. Té més de 500 alumnes i tan sols 18 professors. A més, ens ha explicat que com no tenen suficients aules utilitzen el passadís lateral de la seva capella per a donar algunes de les classes. La capella és un recinte molt gran on no està el Santíssim, però on cada diumenge hi ha quatre misses que s’omplen fins a la bandera. Doncs bé, les nostres taules són perquè en aquest “aula auxiliar” els alumnes puguin asseure’s en algun lloc per a poder escriure mentre el professor dona la classe. Evidentment, és una cosa que a Espanya ens semblaria implantejable, però quan veus la situació del slum entens que tampoc hi ha molta alternativa.
Després d’una agradable xerrada amb Richard, ens ha ensenyat tot el col·legi i ens ha agraït molt el treball que hem fet amb les taules i els diners aconseguits per a poder finançar-les. A més, ens ha demanat que l’any que ve vinguem a ajudar-lo amb les classes, ja que no donen l’abast amb tants nens i tan pocs professors. Se’ns multiplica el treball.
A la tarda hem anat a acomiadar-nos dels nostres amics del centre d’educació especial, però resulta que no estaven avui, els havien donat uns dies de vacances. Pel que sembla hi ha uns dies a l’any que els boarding schools tanquen i els nois estan fora del col·legi una setmana.
En tornar, ens hem trobat una sorpresa molt especial. Consolata havia vingut amb moto des del seu col·legi per a lliurar-nos una carta d’agraïment i acomiadar-se de nou de nosaltres. A la carta ens agraeix molt tot el treball i ens ha remarcat que ens espera l’any que ve. Malgrat el seu metre cinquanta i escaig d’alçada i els seus 60 anys l’energia que desprèn aquesta dona és brutal. Ens ha guanyat el cor a tots i l’hem acomiadat a ECT amb abraçades i petons. Ella ha marxat emocionada donant-nos les gràcies una vegada i una altra.
Día 14 | Proyecto Nairobi 2022
Después de haber terminado todo el trabajo hoy nos hemos tomado el día libre y nos hemos ido de excursión a Crescent Island.
Crescent Island es un parque natural que está en Naivasha. Es conocido porque allí se han rodado numerosas películas como Memorias de Africa. Pero el día ha empezado de forma accidentada ya que hemos madrugado un poco más que de costumbre y nos hemos encontrado que no había agua corriente. Aquí cada día viene un camión de agua y rellena los depósitos para que nos podamos duchar cada mañana, pero ya se ve que ayer se debió despistar. Después de unas cuantas llamadas y gestiones hemos conseguido tener algo de agua para asearnos.
Después de la misa y el desayuno ha llegado nuestro querido autobús. Al habernos retrasado un poco en la salida hemos podido experimentar el verdadero tráfico de Nairobi que no ha sido nada comparado con el que hemos vivido para la vuelta. Nos hemos pasado unas cuantas horas en el autobús, aunque entre las cosas que íbamos viendo por la ventana, las diferentes conversaciones que iban saliendo y otro tipo de distracciones han hecho que el viaje se haya pasado volando.
Por la ventana del autobús hemos visto gente vendiendo pescado en la autopista, motos con un sofá atado en la parte de atrás y coches que hacen un cambio de sentido atravesando la mediana de la carretera sin ningún tipo de pudor. Yo he de reconocer que no me atrevería a conducir en esta ciudad.
Una vez hemos salido del nudo central hemos cogido la carretera que va camino a Uganda en donde la cantidad de camiones que hemos ido encontrando han fortalecido nuestra paciencia.
Y a las 12 hemos llegado a Crescent Island. Solo al bajarse del autobús te das cuenta que el duro camino ha merecido la pena. Es un lugar idílico, lejos de la contaminación y el ruido de la ciudad en donde campan a sus anchas multitud de animales increíbles
La primera sorpresa ha sido cuando nos han dicho que no podíamos entrar en la isla si no era en bote. Otros años había un pequeño camino que se podía atravesar a pie, pero al parecer el nivel del lago a crecido tanto que Crescent Island es ahora una verdadera isla.
Nos hemos repartido en grupos de 6-7 personas y hemos cogido cada grupo una barca con un pequeño motor en la parte de atrás. Nuestro guía nos ha llevado primero hacia la zona en donde los hipopótamos estaban visibles y hemos podido observarlos muy de cerca. Al parecer hay más de 1000 hipopótamos en todo el lago, pero son pocos los que se dejan ver a la luz del día.
Después de ver los hipopótamos hemos dado una vuelta con la barca por todo el lago en donde hemos podido disfrutar de las vistas y una temperatura súper agradable para poder desconectar y descansar del ajetreo del slum de Mukuru
Cuando hemos llegado a tierra nos estaba esperando nuestro guía para hacer la excursión por la isla. Mwanga es un chico alto y delgado perteneciente a la tribu de los massais y nos ha explicado el origen de la isla y la cantidad de animales que podemos encontrar.
Durante dos horas aproximadamente hemos estado paseando mientras encontrábamos en absoluta Libertad a todo tipo de animales como jirafas, cebras, gacelas, ñus y mucho más. Si lográbamos crear un clima de silencio nos podíamos acercar a ellos hasta casi tocarlos.
El paseo ha sido espectacular y ha consistido en cruzar toda la isla en donde al otro lado nos estaban esperando otros botes para volver al autobús.
La vuelta ha sido un poco desesperante de nuevo por el tráfico pero hemos llegado con fuerzas para poder ducharnos, cenar y celebrar cómo se merece el último de los cumpleaños que nos ha tocado vivir aquí en Nairobi.
Un día para desconectar, disfrutar y no olvidar nunca.
Día 15 | Proyecto Nairobi 2022
Queda menos para que esto se acabe. Y parece que fue ayer cuando llegamos. Hoy hemos ido a pasar el día a Strathmore University en donde hemos podido visitar la facultad, la Business School y un concierto solidario organizado por la universidad. El concierto es para levantar dinero y poder conseguir becas para sacar a gente del slum y darles la oportunidad de tener una buena educación.
Cuando hemos llegado a Strarhmore nos han explicado la historia de los inicios de la universidad. Es increíble como en los 60 un grupo de visionarios sacaron adelante un proyecto que parecía imposible y hoy es una realidad en donde está la universidad con más prestigio del este de Africa.
Después de visitar el campus de la universidad hemos ido a visitar un centro de acogida que está pegado al slum de Kibera: Kwetu Home of Peace. Hemos llegado y los casi 30 niños que allí viven nos estaban esperando para recibirnos.
Kwetu es un centro de donde se rehabitiltan los conocidos “street boys”. Los “niños de la calle” son chicos que son abandonados desde pequeños y que viven por las calles del centro Nairobi a base de pedir dinero y comida. Duermen en la calle y se buscan la vida para sobrevivir. No tienen ni familia ni casa. Y son chavales que muchas veces son utilizados por las mafias para conseguir dinero. Las mafias a cambio les dan algún tipo de droga o pegamento para esnifar que puedan hacerles olvidar lo que viven o calmarles el hambre. A cambio les piden que les entreguen el dinero que consiguen mendigando por la parte rica de la ciudad. Una de las cosas que más llama la atención en el centro neurálgico de Nairobi es la cantidad de niños pidiendo que te encuentras.
Kwetu Home of Peace es un pequeño hospicio que llevan unas monjas y que se dedican a recoger a estos niños de la calle y reformarlos durante un pequeño periodo de tiempo (de 3 semanas a 3 meses) para mandarlos posteriormente a otro centro que tienen a las afueras de la ciudad en donde puedan estudiar en un colegio y tener un lugar para vivir dignamente. Durante su breve estancia en Kwetu se les exige para que aprendan a llevar un ritmo de vida saludable, alejado de las drogas y de los malos hábitos que durante los años anteriores hayan podido adquirir. Es una especial de centro de desintoxicación y reinserción social
Nada más llegar a Kwetu nos hemos sentado con los chicos en donde se han presentado y nos han explicado lo que hacen allí. Al principio no sabíamos exactamente donde estábamos. Nosotros también nos hemos presentado y les hemos explicado quienes somos. Ha sido muy bonito porque después de las presentaciones cada uno de los chicos que vivían allí se ha cogido de la mano a cada uno de los chicos de vIaro y nos han ido enseñando individualmente las habitaciones y las demás partes del lugar. Es ahí cuando nos hemos dado cuenta de la maravilla del lugar a donde Moses nos había traído.
El chico que me ha cogido de la mano se llamaba Joseph y tenía unos diez años. Me ha explicado que el año pasado vivía en la calle y que solo comía cuando tenía suficiente dinero que conseguía pidiendo a la gente que pasaba. También me ha dicho que los fines de semana eran lo mejor porque podía ir a un hotel de ricos a que le dieran las sobras de las comidas del fin de semana. Sus padres están vivos, pero se desentendieron de él cuando era muy pequeño. Impresionante.
Como Joseph habían otros tantos chicos entre 10 y 18 años. Todos ellos con historias increíbles. Y todos ellos con una sonrisa de oreja a oreja. De hecho, uno de los actuales profesores de ECT viene de este centro de acogida. El propio Moses lo sacó de la calle, lo llevó a Kweto, y después de unos años la madre de Moses lo “adoptó” mientras estudiaba en el colegio. Sesmo, así se llama este chico, estudio en ECT tiempo después con una beca como las que estamos repartiendo aquí y hoy en día es profesor de ECT.. Sesmo fue uno de los chicos que en nuestro primer voluntariado estuvo a nuestro lado haciéndonos de guía y verle ahora así me llena de alegría.
Una de las cosas que nos ha sorprendido es el orden de la habitación. Cuando nos han enseñado sus armarios y hemos visto que cada chico solo tenía unos calzoncillos y una camiseta de repuesto perfectamente doblada y hemos entendido que el tema del orden quizá era más fácil con tan poca cosa. En cualquier caso, su habitación de 10 literas estaba impoluta. Son chicos que no tienen nada más que dos piezas de ropa pero se sienten los más afortunados del universo por tener por delante la oportunidad de recibir una educación que tiempo atrás parecía un imposible.
Cuando hemos salido de Kwetu hemos vuelto a Strathmore para comer e ir al concierto. Los coros africanos son impresionantes. Lo mejor ha sido cuando el presentador nos ha acabado sacando a todos los mussungus al escenario para bailar la ya famosa Macarena. Surrealista.
Al acabar el concierto hemos vuelto a ECT en donde hemos terminado de recoger la pista de basket y la hemos estrenado con un buen torneo. Que gusto jugar en el lugar en el que hace escasos 5 días parecía difícil de imaginar que fuera a convertirse en una buena pista.
Y para acabar el día hemos celebrado la última noche en Kenya aprendiendo unos bailes africanos. Weasly ha llamado a tres amigos suyos para que vinieran a cenar con nosotros y nos enseñara cómo se baila la música de aquí. Al final, hemos bailado todo tipo de músico, pero sobretodo nos hemos reído mucho y disfrutado más.
Mañana nos iremos de este sitio y aunque tenemos muchas ganas de volver a casa y disfrutar de los nuestros creo que nos va costar más de la cuenta dejar este lugar.
Día 16 | Proyecto Nairobi 2022
Os escribo estas últimas líneas desde el avión. Supongo que cuando las leáis ya estaremos llegando. Cuánto nos ha costado irnos de aquí.
El día ha empezado con una mañana por delante para hacer maletas y dejarlo todo perfectamente ordenado. Con la ayuda de nuestros amigos kenianos hemos recogido todo para poder llegar a la hora de la comida con todo hecho.
Antes de comer hemos ido todos con Mn Pablo para bendecir la pista que hemos construido y hacernos la foto para el recuerdo.
Pero esto todavía no había terminado. Hemos dejado para esta última tarde una de las cosas más importantes de nuestro voluntariado. Hemos ido en grupos pequeños a entrevistar a varios de los candidatos para recibir las becas que hemos conseguido con todo nuestro trabajo previo en Barcelona.
Al final, hemos levantado dinero para poder becar a 17 chicos que han acabado su educación primaria para que puedan seguir sus estudios en un high school. Aquí casi todos los niños hacen primaria y dura hasta el equivalente a 2º ESO en España, pero el paso a la secundaria es más complejo. A los 13 años muchos chicos dejan los estudios y se ponen a trabajar pudiendo aportar algo de dinero a su familia, pero hipotecando su futuro ya que sin una buena educación será difícil que puedan salir adelante en una ciudad como esta. Los slums de Nairobi son una gran gymakama donde las decisiones equivocadas pueden acabar saliéndote muy caras.
Además, también hemos becado a 6 chicos para el que año que viene puedan empezar sus estudios técnicos en ECT. Estas becas no han sido completas ya que Moses nos ha recomendado que ellos tengan que trabajar durante sus estudios para terminar de pagarse el curso en ECT. De esta manera, lo pueden valorar más y aprovechan el tiempo para poder salir adelante. Nosotros financiamos el 70% y ellos trabajan para conseguir el resto.
Nos hemos dividido en grupos pequeños y hemos ido a las casas de diversas familias del slum. Allí hemos podido conocer historias realmente increíbles como la de Jackson que el año que viene empezará un curso de electricista para dedicarse a su auténtica pasión. Jackson ha instalado en las chabolas del slum unos circuitos eléctricos que permiten dar luz en el interior de estas “casas” Estos circuitos están formados por unos empalmes a una red pública de electricidad. Cuando le hemos preguntado cómo ha aprendido nos ha explicado que mirando a otros electricistas del slum.
El slum de Jackson no es el slum en donde hemos estado trabajando habitualmente. Es un slum mucho más pobre, donde las drogas abundan sobremanera. De hecho, la llegada a este slum ha sido un poco tensa ya que los “jefecillos” del lugar han cortado el paso a nuestro pequeño MATATU el el que viajábamos Moses, unos pocos chicos y yo. Al parecer, ese tipo de matatus no tenían permitida la entrada en la zona. Después de que Moses haya tenido que negociar con ellos, han apartado las motos que nos bloqueaban el paso y hemos podido llegar sin mayores complicaciones a la casa de Jackson.
A la salida de su casa nos ha acompañado su madre hasta el final del slum. Al parecer, esta señora lleva mucho tiempo viviendo allí y es muy respetada dentro del slum. Con ella al frente, nos hemos sentido muy seguros para poder volver a ECT para compartir las diferentes historias que hemos vivido esta tarde.
Después de cenar hemos repartido algunos regalos a todos los que nos han estado ayudando estos días en Nairobi. Ha sido una despedida muy bonita. Nos hemos dado cuenta de los lazos de amistad que hemos hecho con todos ellos. Moses, Andrew, Weasly, Joseph, Sam, Benson, Sesmo y tantos otros que han estado pendientes de nosotros durante estos escasos 16 días en el slum de Mukuru.
Ahora, desde el asiento de nuestro avión, recordamos todo lo vivido sabiendo que nos vamos habiendo recibido mucho más de los que hemos dado.