1998 – Fem teatre!

Fins i tot per Nadal la vida al poble era molt avorrida; ningú feia res d’especial… Els grans es treien els nens de sobre; “Busca’t la vida”, els deien, però no hi havia cap diversió: ni parcs, ni cinemes, ni res de res…

Bé… res de res, no: hi havia un gran teatre però estava abandonat i queia a trossos. Els nois de la colla més d’una vegada havien parlat de muntar una obra de teatre musical allà dins; però feia falta alguna cosa més que idees i talent: calien diners. O millor dit, algú amb diners disposat a invertir-los en aquella bogeria!

I sabeu què? Aquell “algú” havia arribat al poble i volia ajudar aquells nois a aconseguir el seu somni. Sí, es tractava d’un emprenedor que estimava a parts iguals la cultura i la iniciativa però que no estava disposat a, simplement, regalar-los res: volia que s’ho guanyessin…

Així que d’entrada només els va animar que no tinguessin por i que intentessin l’aventura de muntar una obra, i tot seguit va desaparèixer. Aleshores els nois van començar a discutir sobre què havia de fer cadascú: hi havia més candidats a director que a actor… I cap d’ells tenia experìencia.

El projecte hauria mort allà mateix si no hagués estat per un vell que vivia dins de l’antic teatre. Sí, com ho sentiu: es tractava d’un vell actor, l’únic que quedava de la companyia que s’havia quedat a viure allà quan van haver d’abaixar el teló per últim cop. Ell sí que en sabia, de teatre.

Aixì que tots van estar d’acord que el vell seria el director. A partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles: es va fer un càsting d’acotrs i cantants per triar els nois idonis per a cada paper; mentrestant els tramoies i els decoradors creaven fantàstics paisatges de cartó pedra pintat; els sastres i els maquilladors feien experiments per aconseguir efectes terrorífics o divertits; els tècnics de so i els il·luminadors remenaven cables i botons fins que aconseguien no fondre els ploms i que tot el teatre s’omplís de música i llum…

El millor de tot era que tothom valia per a alguna cosa, perquè tot és important; fins i tot els encarregats de passar l’escombra (que eren capaços de crear impressionants coreografies a ritme de cops de raspalls, pals d’escombra i cubells).

La veritat és que alguns dels pares dels nois s’havien queixat perquè es pensaven que els seus fills perdien el temps, i que a sobre aquella aventura els acabaria costant diners. Però quan van veure que els nois ho preparaven amb tant d’entusiasme i treballaven tant bé a les ordres del vell actor, ells mateixos també s’hi anaren implicant. Tots menys l’electricista del poble, que remugava constantment.

En aquest punt va aparèixer de nou l’empresari amb un feix de bitllets per tapar els forats que calgués, i un tracte: ell pagava les factures i, a canvi, s’enduria la recaptació de la funció. I per descomptat els nois van accceptar-ho sense dubtar.

La nit abans de l’estrena tot eren nervis i emoció. Ja us ho podeu imaginar: tanta gent implicada en un mateix projecte! Tanta il·lusió i tantes hores de feina… L’endemà l’expectació era total al poble, i semblava que ningú es volia perdre la funció, però…

Primer va ser un tro llunyà… després un altre… i de sobte un llamp va migpartir el cel i tocà de ple el vell teatre. Tot va quedar a les fosques. El llamp havia tocat de ple el cor del sistema elèctric del teatre. Sembla va impossible de reparar… excepte per l’electricista del poble, l’unic que ho podia arreglar i l’únic que semblava en contra de tot.

El volien anar a buscar però ell va sorprendre a tothom presentant-se al teatre: havia entès que l’esforç dels nois i de tots els veïns no podia quedar en res per culpa seva; així que hi va posar el seu gra de sorra i va ser decisiu. Va aconseguir que la brillantor tornés al vell teatre, que la funció es pogués fer i que fos un èxit.

Quan va arribar l’hora de passar comptes l’empresari va somriure satisfet però es negà a rebre ni un sol cèntim de la caixa. Considerava que s’ho havien ben guanyat i ell se sentia ben pagat amb l’espectacle que havia vist a l’escenari… i amb tota la feinada prèvia. I havent dit això, desaparegué… màgicament.

Però aquell no havia estar l’únic regal de Nadal d’aquell any; els nois no pensaven guanyar diners amb el que havien fet, així que agafaren tota la recaptació de taquilla que l’emprenador els havia cedit i la donaren a la gent més necessitada del poble. Després d’aquell Nadal la vida al poble no va ser avorrida mai més: el vell seguí fent obres de teatre amb els nois, i sempre amb campanyes per ajudar qui més ho necessités.

Copy link
Powered by Social Snap