Viaró Global School 
En Francesc i els seus companys de classe estaven a punt de començar una classe de llatí, l’última abans de les vacances de Nadal; però com que no parava de nevar i, a sobre, s’anunciava que el temporal aniria a pitjor el director va irrompre tot d’una a l’aula i va cridar: “Nois! Tothom a casa! S’ha acabat la classe!”.
No va caldre que els ho diguessin dos cops: tots els nens s’aixecaren d’una revolada, van agafar els abrics (i potser els llibres de text…) i van esfumar-se sense pràcticament desitjar-se unes bones festes.
El Francesc també sortí corrent, content i emocionat, però quan va arribar a casa li va canviar la cara: erls seus pares no hi eren. Va córrer a escoltar els missatges del contestador del telèfon i, efectivament, hi havia gravat un àudio del pares dient-li que la neu els tenia bloquejats dins del cotxe, molt lluny de casa. Probablement en Francesc hauria de passar la nit de Nadal tot sol a casa.
I quan et quedes una estona sol a casa de vegades passa que un sorollet, una ombra, el xiulet del vent per sota la porta… qualsevol cosa et pot espantar; i al pobre Francesc li va passar això i molt més: al seu edifici hi vivia un home misteriós i entre els veïns corria la brama que era un personatge sinistre: que si robava, que si amenaçava tothom, que si fins i tot segrestava nens…; vaja, que l’home del sac al seu costat era una mena d’angelet!
Però el pitjor de tot era que totes les aquelles acusacions sobre el vell eren ximpleries; algú havia dit que algú deia que un dia a algú li havia semblat veure… En fii: mentides! Però unes mentides que tenien el pobre vell apartat injustament de tothom. I com que el Francesc no ho sabia, que res del que deien era veritat, quan se’l va trobar al llindar de la porta amb el sac a l’esquena una mica més i es desmaia de por.
El vell va córrer a explicar-li al Francesc la veritat: aquell sac que duia era per recollir joguines trencades i altres andròmines que la gent llençava. Ell les reparava i les convertia en regals per a nens que no tenien Nadal. Per demostrar-ho va obrir el sac i li mostrà tota una col·lecció de velles joguines que havia carregat per reparar-les a casa seva. “Tothom està sempre pendent de rebre, i molt pocs estan disposats a ajudar, Francesc”, li va dir. I quan anava a girar cua, el nen li va cridar: “Esperi! Jo el vull ajudar!”.
De cop i volta en Francesc havia capgirat el sentit del Nadal que ell coneixia; a través de la generositat del seu vell veí n’acabava de conèixer un de molt més gran, de molt més feliç, de molt més autèntic: el del servei als altres.
I la tristor d’haver de passar la Nit de Nadal sol es va convertir en la joia de poder viure un Nadal de tot l’any, donant i compartint. Ah! i a més, en el darrer moment, els pares van trucar a la porta: malgrat la neu havien pogut arribar a casa. I tots quatre junts van celebrar el naixement de Jesús a Betlem.